Viure sense tu, Antònia Font

Una cançó que va i torna, a èpoques, sempre tant adient.

Dolça besada té gust que s´acaba,

punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries

manuals de geografia

cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d´alens que se trobaven,

de cabells que s´embullaven,

de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,

eren gustos que nedaven entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria

sa teva mirada que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida

és un teatre que se diu felicitat,

primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida i sense tu ja no me val.

I s´horabaixa la deixam passar

i me mires tan a prop que me fa mal,

que surt es sol i encara plou,

que t´estim massa i massa poc,

que no sé com ho hem d´arreglar,

que som amics, que som amants.