"I cada dia al despertar..."

Vaig començar l'estiu no despertant-me perquè no m'adormia, ens orientàvem per fases lunars al més pur estil "punt orx" i despertar-se era ballar "Thriller" i fer marxes mores. Desprès vaig començar a despertar-me a Madrid i era obrir els ulls i vore que tots havíem canviat de lloc, que havíem decidit no dormir sols perquè feia molt de fred i que amb les tovalles no en teníem prou com a mantes. Desprès van haver uns dies, aquella setmana allà dalt, on despertar-me i mirar al costat era trobar-me amb aquella cara d'empanat tan divertida i escoltar un "bon dia" tan dolç que me convidava a continuar allà gitadota. I aquells quinze dies a la Serra de Gredos on despertar-se volia dir haver d'eixir del sac separat-nos dels demés als qui ens havíem unit per donar-nos calor i evitar les impureses del terreny i on despertar-se volia dir plantar-li cara a tot un nou dia muntanyós i ple de nanos. I, més lluny, vaig començar els dies a Grècia amb un Mollà que m'havia obligat a assistir a una orquestra de primer nivell durant tota la nit i una Bolta que m'havia llegit de la millor literatura. Trobar-me a les dos Martes al despertar, a Formentera, entre "es pins i sa mar" pegant-se amb els animalets i intentant apagar la Lluna tampoc tingué preu. I, finalment, tancar l'estiu al Tarragonès despertant entre els seus braçots resacosos ha sigut la metàfora i la millor forma de tancar l'estiu.

Malgrat tot això, despertar este matí a soles i a Massalfassar, fer un cafè en llet i aparcar al més pur estil "Tetrix" al campus de Tarongers també ha sigut un principi de matí la mar d'agradable però és que sabia que a la cafeteria m'esperaven tres personetes ben boniques. I és que "cada dia al despertar, ja t'apanyaràs, ja t'apanyaràs..." i nosaltres en sabem d'això. Ningú ho pot negar.