"que divertit lo que escric quan estic avorrit..."

Me canvie de casa!

2010-05-13T20:50:00.001+02:00

Esta casa s'havia fet major, velleta. I malgrat els temps que corren, he aconseguit comprar-ne una altra! Vos espere a http://capsesderetoladors.wordpress.com ! Benvinguts, passeu, passeu!

Com una adolescent perduda,

2010-01-16T15:55:00.003+01:00

És l'ama del corral i del carrer,

2009-12-27T12:40:00.003+01:00

A la Iaia Carme, desprès de 80 anys donant faena, com ella volia. I al iaio Mollà que, com tots sabem, ha sigut més que un marit i que anit resultà ser l'home més lúcid del món entre metges i jutges. Guarde, per sempre, un record ben bonic de l'anit d'ahir i de l'últim dinar: el dinar del dia de Nadal amb aquelles pilotes dolces que mai més tornarem a tastar.

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

"Cançó de Bressol", Vicent Andrés Estellés

I una iaia castanyera,

2009-12-25T18:08:00.001+01:00

Reflexions diverses d'un matí d'hivern de cua a l'autopista

2009-12-15T19:39:00.003+01:00

La setmana universitària comença, de nou, dimarts i de bon hora. Haver d'agafar el cotxe, els matins freds i tancats com hui, crea en mi un cert rebuig i, per tant, un debat que sempre té una conclusió clara o, si més no, que m'autoimpose: he de conduir. El mal de mans al agafar el volant del cotxe que ha passat la nit aparcat davant dels tarongerars d'un home que, conscient de que el nou propietari dels seus terrenys no va a edificar-hi res, ha tornat a cuidar el que fou el seu camp anys ençà, perd davant la ràpida escalfor que recorre el meu cos en pegar el primer glop del cafè en llet que, ràpidament, m'he preparat abans d'eixir de casa i ficat al termo que feia servir a Vancouver.

Sempre em desperte amb els darrers pensaments del dia anterior quan, desprès de llegir, apague el llum i m'estire, recta, fins que la meua panxa sempre nerviosa es tranquil·litza. Ahir de vesprada, vam estar als Premis Ciutat de València 2009, a l'Ajuntament de València que es troba en "una de les places més horribles que coneix l'experiència urbanística de la humanitat" en paraules de Joan Fuster però que a mi m'atrau especialment encara que tampoc sé per què. Val a dir que malgrat ser un acte més que protocol·lari i buit de discursos en sentiment i, per tant, creïbles als meus oïts, vaig disfrutar molt i, per un moment, sentada allà a l'Hemicicle on potser hui els regidors de l'Ajuntament s'han discutit sobre un qui sap què que ningun ciutadà valencià sabrà mai, vaig pensar moltíssim tot i intentant respondre a totes les preguntes que, una vegada més, assetjaven el meu cap i, encara que puga quedar malament dir-ho, vaig pensar que potser jo, potser alguns de vosaltres, encara podíem fer alguna cosa.

Dels discursos de Rita Barberà i Isabel Sansebastian esperava un espectacle molt més gros i polititzat, ja que coneixia algunes de les disparades que, al més pur estil faller – que com tots sabem, és el que millor li senta a l'alcaldessa que ja deu tindre el calendari de l'advent faller a la tauleta de nit – han disparat altres anys. I, fins i tot, van parlar de Borges, de “libertad” i de “Jaume I” (que no Jaime I) que sempre queda bé i no crea massa enemics, fet que agraïsc perquè ahir no anàvem pas a buscar-ne. L'entrega dels premis va passar ràpidament i és que els premiats no podien dir ni “Gràcies” fet que segons Isabel Sansebastian era “una suerte enorme” perquè aixina no s'havien de posar nerviosos i cansar-se preparant-se un discurs. Cadascú que ho veja com vullga però a mi em recorda a les rodes de premsa de Camps on els periodistes no poden fer preguntes, és a dir, no poden exercir la seua faena.

Filla de periodistes i sensible en este qüestions, no em vaig poder estar de repassar quins mitjans hi eren i pensar per què no hi eren alguns que, potser i al meu parer, hi haurien d'haver estat més que res perquè són uns premis públics, de la Ciutat de València i, encara que no poguem evitar pensar-ho, no són del Partit Popular i, normalment, els seus premiats tampoc. I, de la mateixa manera, també em vaig preguntar per què no n'hi havia cap regidor del Partit Socialista o cap membre del Bloc, Iniciativa o Esquerra Unida. Com tampoc vaig entendre que tota la cerimònia fóra en castellà o que es donaren sis premis quan solament hi havia premiades tres categories diferents – Narrativa, Poesia i Assaig – ja que les obres escrites en valencià i castellà, totes dos llengües oficials a València, havien de competir per premis diferents i amb jurats diferents. Mentres no solucionem tot això, m'és difícil pensar que som allò que anomenem "país modern" i, inclús, "país".

D'una banda, pense com de bé s'ho ha arreglat el Partit Popular per viure sense problemes, al seu gust i controlar-ho tot però, inevitablement, tot això d'ahir em fa pensar que potser tampoc som un país normal perquè no ho volem de veres, perquè nosaltres mateixos també ens posem moltes barreres, perquè nosaltres mateixos oblidem que n'hi ha moltes coses que són nostres. I de les quals, per tant, hem de saber gaudir i traure'n el màxim de profit possible. Si això ho oblidem, si oblidem que nosaltres som part d'esta societat valenciana, aleshores tampoc podem esperar-ne res d'ella i és, en ixe mateix instant, quan perdem de veritat. Tant la derrota com l'èxit estan en les mateixes mans i si perdem és perquè ho volem: tampoc fa falta guanyar per a no perdre.

El trànsit, havent passat l'Ermita dels Peixets, és fluid i en fer la rodona d'entrada a València des de l'A7, mirant nord enllà, em topete amb la Serra d'Espadà i la Serra Calderona cobertes de blanc i pense que tant de bo hagués nevat diumenge, que ens hauríem pogut tirar unes quantes boles de neu però que, aleshores, no hauríem rigut tant quan vam vore allò de “Circuleu amb cadenes” a l'altura de Sagunt. Vaig pensant que m'agradaria que tots els dies foren com diumenge o com ahir dilluns amb certa tristesa que, de nou, entra en conflicte amb el somriure que se'm dibuixa quan, de camí a classe, vaig xafant fulles atenta al soroll i pensant que encara tinc hores per davant per fer que, avui dimarts, també siga un dia especial. Perquè, com amb tot, sempre podrem guanyar si així ho volem.

"Una cosa és que siguem uns pijos però..."

2009-11-22T21:48:00.002+01:00

Han tornat

2009-10-27T19:18:00.007+01:00

Molts d'ells han tornat al ipod, al cotxe, al itunes, al Youtube. Han tornat els diumenges i els no-diumenges que són diumenges. I, a més a més, uns quants d'ells tornen a València. La mare de J., amb moltíssima raó, li digué l'altre dia que no feia falta que anara a tots els llocs, que les coses també es feien sense ell. Però desprès de ficar-se els auriculars durant una bona vesprada d'estudi d'un dimarts de tardor és molt difícil renunciar a tindre'ls tant propet. És molt difícil renunciar a unes hores de complicitats musicals que, amb una bona cervesa en mà i en família, creen somriures i records que faran que adormir-se hores més tard siga una faena pesada i, al mateix temps, un plaer. Nous indicis de que el curs ha començat.

___

"Tot és així d'absurd. Tot és així a la fi."

2009-10-20T23:24:00.003+02:00

“I amb vessaments de sang entrego periòdicament la vida”,

cantarà demà Conxita al Lluís Vives de Blasco Ibàñez, el millor cantó de la millor vorera de València (i jo que m'ho perdré).

La regla, la menstruació, el període. Tots els mesos, mentida, de tant en tant, quan vol. La seua arribada se nota, abans que notar-la s'hauria de saber, també, però la meua és molt anàrquica. M'he unflat com un globus, com un puto globus que un poc més i m'embarace en la meua més profunda infertilitat de principis de mes. Els dies han passat i ni xixa ni llimonà, que diria ma mare: per un moment pareixia que m'anara a quedar en ixa panxeta – panxeta boniqueta – per a la resta de la meua Vida – Sinó, que diria Estellés. Alguna vegada me preocupe, altres no, per a què patir i, si més no, això no ve ara a compte. Els deia que m'he unflat molt, moltíssim, com un puto globus – crec que això ja ho he escrit abans, que ja he sigut tan grossera i promet no tornar-ho a repetir – però percep senyals, llunyanes, de que la cosa podria canviar de direcció – o sentit, mai he entès massa bé la diferència entre estos conceptes físics tant sulites -Marc, t'estimem!- i estrafolaris, millor dit, sempre l'oblide. I, paral·lelament, mentres me feia premamà, m'excitava sobremanera, en el sentit energètic de la paraula, el sexual sort tinc de que se me desperte de tant en tant - ai, què negativa t'estàs posant ara, Marina! Ma mare – ella, una altra vegada –, l'estressà de ma mare, m'ha obligat a anar-me'n a passejar: “Fes el favor, Marina, que estàs loquíssima”. I la panxeta i jo, com qui arrastra un pes feixuc i trist a l'esquena des de fa dies, passejant, a soles, primer de somriures i pas ràpid, desprès en silenci i espaiet, pels carrers de la vella ciutat de València en busca – o això creia - d'un pijama, corregisc: d'un xandall, d'un portàtil que no em compraré i, ara sí i per a ser-vos sincera, en busca de l'erupció que m'allibere -d'es meu ego, Lego!- , d'una vegada, de tanta suor i de tant d'enyor.

___

"Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impasibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tant contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
i els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge pel parc.
Potser no ens direm res –què ens hauríem de dir?-
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vas rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi",

Vida, Sinó (Vicent Andrés Estellés)

I un tro

2009-10-16T17:02:00.003+02:00

"La, la, la, laaaaaa. La, la, la, la, la, la la laaaaaa. La, la, la, laaaaaa. La, la, la, la, la, la la laaaaaa. PAM." I canvi de cançó: "Piririri, piririri, piririri, PIRIRI, PIRIRI, PIRIRI, PIRIRIRI. Era un marcianet de Mart, tenia quatre braços i no era baixet ni alt...".

El bon rotllo d'alçar-me i vore que ja són les 9 i mitja - dos quarts, dius? - i que l'Horta està tota emboirà. Una finestra oberta deixa entrar tot el fred que fa i, mare meua, quina alegria. Sona la ràdio, la cafetera comença a fer els seus sorollets estranys i l'aigua bollint de la dutxa comença a caure, de bon gra, sobre la meua pell gelà.

M'encanten els divendres, els divendres que no són de ressaca, clar. Encara que els divendres tirats al pis del Cabanyal també tenen el seu encant especial. Els divendres no n'hi ha presses. N'hi ha temps de sobra, fins les 10 i mitja, per a alçar-se i començar el dia en calma. M'alce, fins i tot, més prompte del que podria - renúncie a mitja hora de son! - per a començar el dia de bon humor, desdijunar sentà i no haver de conciliar les mans entre el volant i les ensaïmades.

Al arribar a classe, encara que no servisca de res perquè les classes i professors pareix que visquen al marge de l'actualitat política i econòmica del país, ja havia llegit el diari i, com a mínim, em sentia en el lloc correcte i bé amb mi mateixa. Estadística és "pa" morir-se els divendres, el cafè en llet i les "napos" ens han despertat i Clementina Ródenas - just acabe de llegir que al seu marit li han obert un bon expedient per possibles irregularitats en la seua Càtedra - ha rematat la setmana universitària en una classe magistral i densíssima d'Història Econòmica del Segle XX que ens esgota intel·lectualment.

Al tornar cap a casa, els sis minuts d'A-7 rutinaris han sigut hui deu i és que les ones de la mar trencaven fort contra les roques i t'oferien un paisatge digne de ser observat: el contrast del blau-verd de la mar marejà amb el blau-gris del cel ennuvolat i fred. Un al·licient per als conductors, una llàstima pels qui voldríem que la platja siguera això mateix, una platja. "Contradicciones dónde las haya" que deia aquell.

Ficar-me el xandall - les malles d'hivern i la camiseta de l'Hortanet rutinària-, dinar al sofà i sentar-me a la taula rodejada de llibres i amb l'ordinador. Cafè. I més cafè.

Alguna cosa comença a bategar i en un moment la família afrancesà s'ha posat d'acord. Eixirem a sopar, anirem al Carme, diumenge al Teatre. C. i jo hem decidit que hui és el dia d'estrenar el vestit que l'altre dia ens vam comprar al Zara Niños i que, curiosament, també té una diputada d'Iniciativa-Verds segons vaig vore en una roda de premsa.

Ha començat a ploure i, ara que ja m'he vestit i hem decidit anar de compres abans del sopar, tinc la sensació de que esta nit passarà alguna cosa que no tenim prevista. Si el dia ha començat bé, el tancarem millor perquè s'ha donat cita "lo millor de cada casa". Atenció: un tro!

i una arrel de pi molt gran

2009-10-13T22:18:00.003+02:00

Sanjosex sempre ho farà millor que jo: "El camí".

"Un dia un home em va dir “si agafes aquest camí arribaràs on vols arribar”.

I jo li vaig fer cas, anava caminant, però el camí es nava enverdissant.

Vaig poder sortir ben esgarrinxat, però almenys per fi vaig poder reposar.

Tot reflexionant sobre el que havia passat vaig decidir tornar a començar.

__
De bon començament, amb els ànims renovats i amb una gran finalitat.

Anava decidit, corria sens parar, frisava per arribar!

De tant mirar endavant vaig empassegar amb una arrel de pi molt gran.

Sort d’una noia que passava per allà i les farides em va curar.

___
I ens vàrem fer amics, i caminàvem plegats, i és que estàvem enamorats!

Tot era tan bonic, miràvem les flors fèiem l’amor al mig del bosc.

De sobte ens vam mirar i vam al.lucinar! I és que havíem arribat!

I és que sembla extrany quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg."

"i quan acabi riuré"

2009-10-05T16:50:00.003+02:00

El dia que - per fi - podem escoltar per primera vegada Antònia Font al Spotify, ens fiquem les ulleres de sol, una bufanda de colors i ens maquillem amb "cosmètics i Margaret Astor" quan just sonen les 3 i mitja de la vesprà i "ningú no ha vist sa translació perquè ens aplega en haver dinat quan feim horeta". Descalços, ballem, cantem i botem a l'estudi de casa. Els "dies de vespre i de son" sempre tenen el seu moment algid. I és que nosaltres som persones de "penombra i llançols" però de "moltes més coses també": "cada finestra obre un nou matí, ple de llums i ple d'orquestres, ple d'enigmes submarins". I "que divertit lo que escric quan estic avorrit...".

ser a la SER

2009-09-26T17:01:00.002+02:00

Este matí he estat als estudis de la SER de València - què xulos! - amb Aurora Mora del bloc "Diferència i repetició" (http://auroblogger.blogspot.com/) en una tertúlia sobre blocs valencians. Avise que m'han canviat la veu i l'accent valencià així com també de que estava nerviosa. Hem parlat sobre la presència femenina a la xarxa, de viatges i política. A vore que vos pareix.

"I cada dia al despertar..."

2009-09-20T22:02:00.004+02:00

Vaig començar l'estiu no despertant-me perquè no m'adormia, ens orientàvem per fases lunars al més pur estil "punt orx" i despertar-se era ballar "Thriller" i fer marxes mores. Desprès vaig començar a despertar-me a Madrid i era obrir els ulls i vore que tots havíem canviat de lloc, que havíem decidit no dormir sols perquè feia molt de fred i que amb les tovalles no en teníem prou com a mantes. Desprès van haver uns dies, aquella setmana allà dalt, on despertar-me i mirar al costat era trobar-me amb aquella cara d'empanat tan divertida i escoltar un "bon dia" tan dolç que me convidava a continuar allà gitadota. I aquells quinze dies a la Serra de Gredos on despertar-se volia dir haver d'eixir del sac separat-nos dels demés als qui ens havíem unit per donar-nos calor i evitar les impureses del terreny i on despertar-se volia dir plantar-li cara a tot un nou dia muntanyós i ple de nanos. I, més lluny, vaig començar els dies a Grècia amb un Mollà que m'havia obligat a assistir a una orquestra de primer nivell durant tota la nit i una Bolta que m'havia llegit de la millor literatura. Trobar-me a les dos Martes al despertar, a Formentera, entre "es pins i sa mar" pegant-se amb els animalets i intentant apagar la Lluna tampoc tingué preu. I, finalment, tancar l'estiu al Tarragonès despertant entre els seus braçots resacosos ha sigut la metàfora i la millor forma de tancar l'estiu.

Malgrat tot això, despertar este matí a soles i a Massalfassar, fer un cafè en llet i aparcar al més pur estil "Tetrix" al campus de Tarongers també ha sigut un principi de matí la mar d'agradable però és que sabia que a la cafeteria m'esperaven tres personetes ben boniques. I és que "cada dia al despertar, ja t'apanyaràs, ja t'apanyaràs..." i nosaltres en sabem d'això. Ningú ho pot negar.

Turisme-exprés a València

2009-09-16T18:23:00.011+02:00

Este matí llegint els últims posts als blocs d'Enric Vila i Vicent Baydal on parlen de la ciutat de València -de quina manera!-, m'he enrecordat d'un text que vaig escriure fa ja un temps per a un treball del Liceu. Es tracta d'un xicotet recorregut per la València valenciana que vaig redactar amb alguns consells del iaio Mollà i la iaia Neus, si no recorde malament. L'he buscat i ràpidament l'he trobat, m'ha fet gràcia i crec que seria una molt bona forma de passar una d'estes vesprades de tardor: recorrent ixos vells carrers i si pot ser en bona companyia.

__
Per al viatger que vinga a València, la millor forma d’entrar-hi serà aquella que es faça amb tren. Tant si ve del nord, del sud o de l’oest, l’arribada a l’Estació del Nord val la pena. Travessarà l’horta -o el que queda d’horta- i podrà així gaudir d’un dels jardins urbans més importants d’Europa i adonar-se de la destrucció ecològica que s’està realitzant.
Arribat a l’Estació del Nord, el viatger es trobarà amb un dels edificis modernistes més ben conservats de la ciutat. Poques estacions ferroviàries del món tenen l’encant d’aquest edifici construït per Demetri Ribes al segle XIX. Les façanes de l’estació tenen certs elements neogòtics que recorden la Llotja i són simètriques. Destaquen els mosaics dels sostres, sòls i parets així com també la ceràmica vistosa.

___
La millor visita a qualsevol ciutat és sempre a peu, passejant amunt i avall, parant ací i allà. A València, concretament, després d’admirar l’Estació del Nord, deixarem a mà dreta la plaça de bous i travessarem el carrer de Xàtiva direcció a la Plaça de l’Ajuntament de la ciutat, ara en Nadal, il·luminat de manera agradable segons els costums d’aquestes dates. Al final, a l’esquerra, abans d’entrar al carrer de Sant Vicent, podem girar i, en pocs minuts, arribar a la plaça del Mercat, on trobarem el Mercat Central de la ciutat. Ens trobarem en el centre d’una zona que ha sigut al llarg dels segles centre comercial, de revoltes al segle XIX, d’execucions, d’espectacles i de rebomboris urbans. Es tracta també d’un edifici modernista, inaugurat el 1928, construït per dos italians, Alipandri i Bertassi. A més, el mercat és un dels pocs llocs de València on el valencià continua sent una llengua viva, de relació entre la gent i de comerç. Els vitralls de colors i les cúpules deixen entrar la claror que banya les vora mil parades. El Mercat és tot de pedra blanca i ferro, vidre i ceràmica. En aquest mercat, el viatger trobarà de tot el que l’estómac li demane: carn i peix del dia, verdures de l’horta i fruites, saladures de les comarques del sud i formatges d’arreu de l’estat. El Mercat central de València, segurament, solament el podem comparar amb el mercat de la Boqueria de Barcelona.

___
El viatger, si té gana, podrà esmorzar en el mateix mercat o en algun dels establiments que trobarà a prop. Un bon lloc serà aquell des d’on puga gaudir de la Llotja, que es troba enfront de la porta principal del mercat, l’edifici més representatiu del nostre gòtic civil. La Llotja de València és un edifici dels més representatius del gòtic que va tindre l’antiga Corona d’Aragó, i que va ser construït per un gironí, Pere Comte, en el segle XV. La Llotja és de pedra de color gris clar amb finestres molt fines. El viatger podrà gaudir amb les columnes interiors de la Llotja i l’escala que condueix a les estances de dalt i amb els sostres i les estances d’aquest edifici.

____
En acabant aquesta visita, el viatger pot eixir cap a la Plaça del Collao i endinsar-se en la València antiga. Després, continuarem per la dreta i buscarem la Plaça Redona, que ens transportarà a una ciutat més tradicional encara, amb parades de vestits i d’utensilis d’una València rural i artesana que desapareix. El viatger hi podrà trobar des d’una gàbia per als pardalets fins a un vestit de fallera. Una espècie de grans magatzems de la València tradicional.

___
Continuarem cap a la part baixa del carrer de Sant Vicent, quasi a tocar de la Plaça de la Reina, i travessarem fins al carrer del Poeta Querol, un poeta valencià de la Renaixença, on el nostre viatger podrà gaudir del Museu de la Ceràmica i de l’arquitectura barroca del Palau Marqués de Dos Aigües. Si estem cansats, podrem fer un cafè a l’Hotel Inglés, que és al davant del Palau, i que va ser l’última seu del Govern espanyol de la República, quan el general Franco estava a punt de guanyar la Guerra d’Espanya contra el govern legalment constituït.

___
Després, podem baixar pel carrer de la Pau, un dels més elegants de la ciutat i continuar amunt fins a Santa Caterina, un dels campanars més ben conservats, emparellat amb el Miquelet, que es troba molt a prop. El Micalet, campanar de la Catedral de València, va ser acabat per Pere Balaguer, el mateix que va acabar les Torres de Serrans, en el segle XV. El campanar va ser batejat amb el nom de la primera campana que hi va ser col·locada. Aquest campanar podem agermanar-lo amb el campanar de la Seu de Lleida. Si ens trobem al mes de maig, trobarem davant el Micalet, “l’escuradeta de la Mare de Déu”, parades on es venen sobretot tassetes i platerets en miniatura, així com també pitxerets i tota classe d’obra de fang. Al Miquelet o Micalet, podrem accedir per qualsevol de les tres magnífiques portes de la Catedral: la romànica, des de la Plaça de l’Arquebisbat, la Gòtica, des de la plaça de la Verge; i la barroca o dels ferros, que s’obri a la plaça de la Reina. Si és dijous, a les dotze en punt del migdia, davant de la porta de la plaça de la Verge, trobarem reunit el Tribunal de les Aigües, antiga institució valenciana, que s’hi reuneix ritualment i discuteix, exclusivament en valencià, sobre les queixes de les aigües i les sèquies de reg de l’horta de València.

___
A l’esquerra, trobarem el Palau de la Generalitat, seu del Govern Autonòmic Valencià i de la seua Presidència, amb el Pati dels Tarongers característic dels Palaus de l’Antiga Corona d’Aragó, i els salons de reunions emblemàtiques del Consell, com el Saló Daurat, amb tapissos i quadres de gran valor històric. Des d’allí, podem pujar pel carrer de cavallers, que té impressionants cases amb patis interiors que recorden altres èpoques esplendoroses i que s’embelleix amb la Festivitat del Corpus i altres processons i festes. El poeta Vicent Andrés Estellés i la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet, entre altres, han parlat de la seva bellesa en poemes i cançons. Des d’allí, fins a la plaça del Tossal, on hi ha un forn ben abellidor i, ja entrant en el Barri del Carme, podem parar a dinar en Bermell, per exemple, on trobarem arròs en bledes i caragols o arròs amb fesols i naps, si és l’hivern. La visita a l’IVAM o als claustres de l’antiga Escola de Belles Arts, des del carrer Museu, són d’obligada visita si tenim temps.

__
Per anar fent camí cap a l’estació del Nord, on el nostre viatger tornarà a pujar al tren, el millor serà arribar pel carrer de Sant Vicent fins a la Plaça de Sant Agustí i travessar una altra volta el carrer Xàtiva, deixant arrere el MUVIM. També pot entrar pel Carrer Pelai on trobarà el Trinquet de Pelai, catedral de la pilota valenciana, el nostre esport més tradicional, que també es disputa sempre en la nostra llengua. Al bar del trinquet, el viatger podrà prendre encara un café i gaudir de la tertúlia sobre l’estat de forma dels jugadors professionals d’aquest esport tan nostre, de les partides i de les competicions. Entre els contertulians podrà trobar Toni Rovellet o Paco Cabanes, el Genovés, els dos jugadors més importants que ha donat la pilota en aquesta terra. Si és dijous o dissabte, encara podrà gaudir d’una partida de professionals a les cinc de la vesprada i vore les travesses als blaus o rojos que els marxadors aniran repartint entre els apostadors.

__
Si s’ha fet tard i només té un dia, el viatger haurà conegut en un viatge de turisme-exprés una València valenciana que, desgracidament, no sempre apareix a les guies comercials. Si té més temps, farà bé de descansar a la nit, després de fer-se una aigua de València en qualsevol de les terrasses del barri vell, i l’endemà iniciarem un altre itinerari.

Al Setembre: Plou

2009-09-12T21:43:00.005+02:00

Cada tro, cada llamp fa més
Llum i crec sona més alt.
Fa tres dies que no fem el sopar.
Crec que estic aprimant-me.
__
Fa molt vent i al carrer
La gent s'amaga dins els establiments.
La persiana s'ha tornat a encallar
Això és un desastre.
__
Uh ara es fa d'hora més fosc.
Tot canviarà de color
Començant per la cara.
__
Uh ja és aquí
Ja ha arribat el fred.
Uh crec que avui
Soparem galets.
__
Uh ara es fa d'hora més fosc.
Tot canviarà de color
Començant per la cara.
__
Uh és el final de l'estiu
On tota cuca hi viu
Com deia la iaia.
__
Uh ara es fa d'hora més fosc
Tot canviarà de color
I ja hem tret les mantes.
__

Estos últims dies d'estiu es respira un ambient estrany, un ambient que solament es respira al setembre. Que si sí i que si no. Els xiquets ja van a l'escola, els pares ja treballen i, mentrestant, alguns aprofitem encara per traure-li un poc més de suc a les vacances. Un mes que intentem disfressar de tranquil·litat i torna progressiva a la normalitat - anem a alguna que altra revisió mèdica, ens netegem un armari, anem a comprar roba - però que, en el fons, continua ple d'ambient estiuenc: eixim a prendre unes cerveses de vesprà, anem a berenar a Alboraia, fem sopars de "sobaquillo" a la fresca i anem de Festes del nostre poble a Festes del poble rival i veí. A més a més, ja hem deixat de pensar en el que hem fet els dos mesos anteriors i ja pensem en tot el que anem a fer durant el curs: sopars i concerts d'inauguració, campanyes del Voluntariat, l'inici de la Ronda Solar escolta, sessions cinèfiles, passejos i curses de tardor vora mar, viatges i expedicions, dinars universitaris i sobretaules... Hi pensem i d'imaginar-s'ho i vore-ho tan lluny comencem ja a deixar-se caure pel Babel, inaugurem en algun dinar algun pis i comencem a mirar bitllets d'avió.

En Setembre passen la majoria de les coses que més ens agraden, agafem el millor de l'estiu i el millor de durant el curs i, a més, ja tornem a estar tots als nostres llocs: als pobles, als pisos d'estudiants, a les residències. D'esta forma, València - sobretot la part Sud del Túria - es plena d'un aire jove i alegre que perd durant l'estiu: quin goig fa passejar per Blasco Ibanyez vora Lluís Vives i a poqueta nit! En setembre passen coses molt importants i, com diu Élena, també es fa d'hora més fosc, traguem les mantes i tanquem el balconet. Temps al temps.

València - Atenes (19 d'Agost)

2009-08-22T22:22:00.002+02:00

L'avió ix de Manises en direcció a Munich ben puntual. Només despegar ja jugue amb mon pare – com quan era xicoteta i jugàvem a les capitals - a endevinar carrers i places de València, principis i finals dels diferents pobles que la rodegen. Anem recorreguent la costa i de València ciutat passem a l'Horta Nord, de l'Horta Nord al Camp de Morvedre tot esperant el moment en que, massa alts, no vorem ja per on anem. Per a sort nostra, a penes hi ha núvols i es veu tot. Anem pujant i passem tota la Plana de Castelló, veiem Burriana i Penyiscola i, sense donar-se compte, passem el Delta de l'Ebre amb Amposta i Tortosa al cor, desprès Tarragona i inclús PortAventura. En un no res, divise Montserrat i dos minuts desprès sobrevolem Barcelona: l'Eixample, el Camp Nou, la Sagrada Família, Colón, el Port Vell, la Monumental... I el Maresme: els diferents pobles de la costa, el Montseny cap a l'interior, Mataró i el parc de davant de casa vostra a tant sols uns kilòmetres. Evasió mental total al passat més directe i als records immediats. Continuem i reconeixem Palamós, Calella, Palafrugell, l'Escala i el Golf de Roses on ens banyàvem quan jo era xicoteta fins que arribem als Pirineus i desconnecte. En uns moments, m'he ficat molt nerviosa: m'inunda un fort sentiment patriòtic, més mediterrani que altra cosa, que altres vegades m'ha espantat – somric - , pense en tot el que queda per vore, en tot el que ens queda per vore i m'adorc tot i escoltant als meus illencs preferits.

Em desperte quan ja sobrevolem Baviera, ben plana i verda tota ella. Ben pensat, és la tercera vegada que visite este aeroport però sempre és per a enllaçar amb algun altre vol. Potser caldrà parar algun dia i visitar esta regió que tant promet. Aeroports ja en conec uns quants i diria que el de Munich és dels més nets, amples, útils i agradables que conec. A penes hem de caminar per a trobar la porta d'embarcament del pròxim vol i, a més a més, està tot ple de tauletes on descansar i on, si es vol, prendre un cafè o una infusió de bades.

Atenes ens sorprèn una hora abans del previst i és que havíem oblidat que havíem d'avançar els nostres rellotges. És tard i estem prou cansats així que agafem un autobús i un taxi i en un no res ens plantem a l'Hotel. No té moqueta i el llit supletori no és de broma aixina que estic contenta i no tarde en adormir-me.

Estació d'enllaç

2009-08-18T23:12:00.006+02:00

Fa massa calor i em fa gossera fins i tot agafar l'ordinador o tombar-me a llegir. Sort que a l'estiu la casa de Massalfassar - i abans la de Meliana - fa d'estació d'enllaç que diria el senyor de la casa. Vindre per a llavar roba, pegar una dormida d'incomptables hores, fer-se una bona orxata al corral i arrancar a córrer de nou. Així doncs, deures fets i demà a per la propera etapa: desprès d'un Madrid afrancesat i cultural (de llibres, de teatre, d'exposicions, de gastronomia i de molt de passeig), d'una Mataró en festes i més que acollidora (de correfocs, arruixaes, castells, "al mar, al mar", encreuats, cafès i cerveses) i d'una gran Ruta i campament a la Serra de Gredos (d'ampolles, de falta d'aigua, d'alcaldes ficticis, de xiquets més que espavilats i de Rutes que ja són Monitors), arriba el viatge familiar de l'any: ens n'anem cap a Grècia! I, no patiu, que tornaré a la comarca ni que siga per a enllaçar de nou. Aneu per l'ombra.

Pràcticament tota la família afrancesà prop de la Casa de Campo, a Madrid.

_______

Els germans R. esperant el foc de la Mameroteta i demés, a Mataró.

Uns quants melianers es lleven la ronya i refresquen, a la Llacuna Gran de la Serra de Gredos.

Viure sense tu, Antònia Font

2009-07-30T22:56:00.002+02:00

Una cançó que va i torna, a èpoques, sempre tant adient.

Dolça besada té gust que s´acaba,

punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries

manuals de geografia

cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d´alens que se trobaven,

de cabells que s´embullaven,

de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,

eren gustos que nedaven entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria

sa teva mirada que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida

és un teatre que se diu felicitat,

primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida i sense tu ja no me val.

I s´horabaixa la deixam passar

i me mires tan a prop que me fa mal,

que surt es sol i encara plou,

que t´estim massa i massa poc,

que no sé com ho hem d´arreglar,

que som amics, que som amants.

Mediterrani

2009-07-28T17:47:00.004+02:00

"Els veïns del Mediterrani, en general, estem molt orgullosos de ser això: veïns del Mediterrani. Ens anima una espècie de vague patriotisme marítim --marítim de costa ferma, és clar-, ben poc solidari certament, però tan envanit i arrogant com qualsevol altre patriotisme. Em sembla que, al capdavall, hi tenim dret: avui dret per herència, més que res. I ben mirat, la raó d'aquest sentiment no s'origina en cap particular satisfacció, potser justificable, davant les bondats intrínseques del paisatge. Solem dir que el Mediterrani és una geografia a la mesura de l'home. La frase és bonica i, de més a més, respon a la idea que la nostra gent té d'ella mateixa i de les seves coses. El paisatge d'aquests litorals, en efecte, està desproveït de colossalisme i de sublimitat: ens hi sentim tranquils, còmodes i ben aconsellats. Res en ell no ens incita al somni, a la mística ni al pànic, com s'esdevé amb les estepes desolades, amb les muntanyes grandiloqüents, amb els deserts feroços, amb les manigües luxuriants. Ací tot és assequible, clar, propici a les humils sensualitats quotidianes, amistós. De tota manera, això també podria predicar-se de molts altres llocs --mars i terres- del món. En canvi, qualsevol comparació ja fóra impracticable si de la geografia passàvem a les reminiscències i als tòpics que la terra i el mar del Mediterrani han suggerit. Perquè, en última instància, això és l'important: el fet que a la vora d'aquesta aigua, precisament, se situïn els episodis més brillants de la historia de la humanitat. Els més brillants segons la nostra opinió. Que, sigui dit sense immodèstia, no és una opinió equivocada. D'on s'explica el fervor del nostre amplíssim localisme. __ Podem fer-ne la prova ara mateix, si volem. Ens bastaria acostar-nos a la platja. Qualsevol talaia serà útil: un "xiringuito" barat o una vil•la pròpia i fastuosa, una Terrassa d'hotel o una roca lliure. Per poca que sigui la cultura general de què disposem, l'anar i venir de les onades --"la mer, la mer toujours recommencée"- ens despertarà en la memòria un vast repertori de referències insignes, de noms vibrants i setinats, d'esdeveniments graciosos i conspicus..."
__
Diccionari per a Ociosos, Joan Fuster

Benlloch, bon lloc

2009-07-13T17:19:00.004+02:00

festa fluorescent de les llums intermitents, bombo caixa i BENLLOCH no ens falla! la gent del bodevil untant de crema la nit, carrers i falles, trutupà i tralla! roda rodant neo ruta destroy inna dancefloor! unta’m de crema!

Sempre he pensat que l'estiu posava a cadascú en el seu lloc i este cap de setmana que acaba de passar ho demostra clarament. Ajà, ajà. Alguns creuen que el cercle format per les nostres tendes de campanya mal montades - qualsevol diria que n'hi havien escoltes solts per ahí - era una metàfora del que estava passant al Pol Nord i que l'habitaven pingüins: pinguïns que a les 8 del matí es fan i refan besets al nas i a les galtes - fase de exaltación de la amistad seguida (o no) de la de la revolución sexual. D'altres pensen en un possible desembarcament pirata a la platja del Cabanyal que comporta la indepedència del barri - ara convertit en Califat - aliat amb el de Benimaclet, Massalfassar i Benetússer - ungles pintades de blau i casalla com a senyal d'unió. Una altra part de la troupe balla Thriller en honor al difunt Jackson a lo marxa mora i amb tocs de polloak euskaldun. Mentrestant, dos membres aliats anuncien que han conquerit, tenda a tenda i taula a taula, la zona de la Bruja de Blair i que han estat víctimes - sense conseqüències a llarg termini - d'un atac ventós al més pur estil Al Filo de lo Imposible. La seua possible mort fou més que anunciada, ballada i xillada. La no Rumba d'Amore es ballà en família al voltant d'un pi i els missatges rebuts al mòbil es rapejaren. Per què? Perquè sí, perquè sí! La solució era acabar okupant Piràmide però la cosa estarà difícil, tot siga prendre-s'ho en serio i sinó, un bon ZAS en toda la boca ho arreglarà tot. L'estiu posa a cadascú al seu lloc i, sense cap mena de dubte, hem tingut la sort d'anar a parar al millor lloc, Benlloch, per a orientar-nos i desorientar-nos! I que siga per molts anys més!

Badalls

2009-07-01T16:17:00.003+02:00

Esta nit he dormit massa
això que t’alces i tot el dia dus la son al llom
no m’acaba

I m’he adonat que tot roda al meu voltant
mentre escric i mentre em ric de tot
ageuron alumrof haití
i pensar que tot el que comença té una fi

Ja saps drut que no m’acaba
i és per això que rebufe i badalle
abans de dormir

Hi ha qui sap de tot
jo els mire i els badalle
mira el genio mâ que és sabio
que al pixar fa clot

Que tota pedra fa paret
que quan més sucre més dols
que tot allò que cura cou

Dia de mercat els iaios ens remuguen
dinaret a la terrassa i la paella al foc
estic tota reben d’anit
massa tralla per al body ja n’hi ha prou per hui

Quines tres grans cançons ens deixen els d'Orxata per a començar l'estiu! Mireu, mireu!

Llibre comptable (Llibre diari)

2009-06-28T16:29:00.005+02:00

_________________________28/06/09 a les 00:00h_________________________
__________________________________________________________________
24 Hores disponibles
________________________________a 24 Hores que té el dia
__________________________________________________________________
_________________________28/06/09 a les 24:00h_________________________
__________________________________________________________________
10 Temps dedicat al son
4 Temps dedicat a l'alimentació
1,5 Temps dedicat a la platja
1,5 Temps dedicat a la higiene
1 Temps a la carretera
1 Temps al telèfon
1 Temps de literatura i premsa
1 Temps dedicat a la xarxa
3 Temps dedicat a l'estudi
_________________________________a 24 Hores disponibles
______________________
_________________________29/06/09 a les 16:30h__________________________

3 Amortització acumulada d'esforç
________________________________a 3 Guanys reflexats en l'examen de Comptabilitat __________________________________Financera i de
__________________________________Costos
___________________________________________________________________
_________________________29/06/09 a les 18:30h__________________________
___________________________________________________________________
21 Pèrdues reflexades en l'examen de
Comptabilitat Financera i de
Costos
________________________________a 10 Temps dedicat al son
________________________________a 4 Temps dedicat a l'alimentació
________________________________a 1,5 Temps dedicat a la platja
________________________________a 1,5 Temps dedicat a la higiene
________________________________a 1 Temps a la carretera
________________________________a 1 Temps al telèfon
________________________________a 1 Temps de literatura i premsa
________________________________a 1 Temps dedicat a la xarxa
____________________________________________________________________

_________________________29/06/09 a les 18:30h__________________________
___________________________________________________________________
3 Amortització
________________________________a 3 Amortització acumulada d'esforç
___________________________________________________________________
___________________________________________________________________

Un Somni de nit de Sant Joan

2009-06-23T18:41:00.005+02:00

PUCK: És cert tot el que has dit;

jo sóc l'alegre voltador de nit.

Jo distrec Oberon i el faig somriure

quan, a algun cavall gras de molt bon viure

tip de favons, com si estirés cordill

el faig seguir estrafent-li aquell renill

de l'euga jove. I de vegades passa

que em fico aclofadat dintre de la tassa

d'una comare de bon pit,

exactament com un codony rostit

i, al punt de beure, amb mi de llavis topa

i me li deixo la papada xopa

de cervesa. La tia de cervell

de vegades em pren per l'escambell,

quan contant penes amb el plor fa vors;

i pel cul li rellisco jo aleshores,

i ella que cau de nas i crida "Sastre!",

li ve un atac de tos, i en el desastre

la gent s'empeny de colzes, sona el crit,

l'estornut, la rialla, i de seguit

juren que mai no han atrapat en vida

una estona que fos més divertida.

Però, fada, fes lloc, que ve Oberon.

Josep M. de Sagarra, en la seua traducció de A Midsummer Night's Dream de William Shakespeare va modificar el títol original per Un Somni de Nit de Sant Joan. A la presentació de l'Edició de 1979 de la Col·leció Popular de Teatre Clàssic Universal de l'Institut del Teatre, es justificava de la següent forma: "Amb això, el poeta, sense trair l'esperit de l'original, ha acostat la nit d'estiu genèrica a la data concreta - el solstici d'estiu - en la qual poden ocórrer totes les meravelles: es cullen les herbes que tindran propietats màgiques per guarir els malalts o portar la malvolença; s'obren els avencs i hi apareixen tresors que els ardits podran heure si travessen una passera perillosa i vencen la serp que els guarda. La nit de Sant Joan ha propiciat, des de temps immemorials, les llegendes i els ritus d'iniciació, i arreu d'Europa l'home encén fogueres i ret culte al sol".

Fa un any estrenàvem l'estiu amb els resultats del BAC i, esta nit passada, un any desprès, hem estrenat l'estiu ni més ni menys que com unes dones i homes estrangers, en totes les nostres dimensions: en tots els nostres llocs i en els nostres millors moments.

He de partir-me en dos

2009-06-21T22:55:00.009+02:00

De camí de casa a la plaça, veig un terrat on la roba s'aixuga al vent. Roba roja i blanca. I, mentrestant, una iaia li explica al seu nét què és el colomer de la finca del carrer d'enfront -el silenci trenca totes les intimitats. Al girar el cantó, topete amb un caixó on no tardarà en seure un home major i unes dones responen el meu "Bona nit" amb un "Dios, nena". A la plaça es sent música, una guitarra i una veu que em recorden alguna cosa. No esperava trobar-t'hi cantant i tu no m'esperaves a mi a mitjan concert perquè no em coneixes. Avise que tardaré a vindre a sopar un poquiu i, mentres em faig una cervesa al terrat d'aquell bar, et sent cantar i em repasse mentalment l'examen de demà. Crec que sóc l'única que conec les teues cançons i, de fet, crec que te'n adones però jo me'n he d'anar. M'he quedat gelà i m'esperen a sopar. Obriré lenta la porta i em pesarà el dia a les mans.

CD de Compartir Dóna Gustet (que dóna gustet, de veres)

2009-06-14T23:07:00.004+02:00

Visita al Centre d'Especialitats del Grau (i 2/7)

2009-06-10T16:23:00.004+02:00

La meua metgessa de capçalera em va fer un volant per al odontòleg del Centre d'Especialitats del Grau. No cal dir que des que demaní hora per a anar a l'Ambulatori i, desprès, per a anar al odontòleg, han passat unes quantes setmanes.

L'entrada al Centre d'Especialitats del Grau, un edifici que no sé quantes decenes d'anys deu tindre i quantes d'altres en fa de que no pinten les parets ni canvien el mobiliari, fa prou por. Havia de pujar a la segona planta i no exagere si dic que des que he entrat fins que he arribat dalt no he vist ni a una sola persona: totes les sales d'espera buides, tots els punts d'informació buits, totes les consultes amb les portes obertes o tancades buides. M'ha fet la sensació de que estava sola en el centre d'un edifici més que abandonat, en el centre del no res. He mirat de buscar algú que em diguera alguna cosa però res, ningú. A les 15h25 estava clavà davant de la consulta on, en teoria, m'havien d'atendre i, això sí, amb una puntualitat europea ha eixit el metge a cridar-me. Uf, n'hi ha vida ací!, he pensat.

El dentista, un home major i cansat, m'ha mirat ràpidament i, efectivament, ha confirmat que els meus queixals de l'enteniment estaven per a arrancar tots. M'ha informat de que per a enviar-me al quiròfan del Clínic, a maxilofacial, necessitava unes radiografies que tardarien un any en fer-me. Que una vegada les tinguera, tornara a ell (o siga, al metge de capçalera a demanar un volant i, més tard, al Grau) i m'enviaria a maxilofacial, d'on tardarien entre sis i nou mesos a telefonar-me per a operar-me. Me diu: "Pongamos que dentro de dos años acabarás con esta historia". Te quedes en cara de tonta, comences frase amb "Però..." que te talla amb un: "Es lo que hay, las cosas son así, señorita". Te recomana que te faces les radiografies pel teu compte ("En La Salud, por ejemplo" que és com dir-te "paga 200 euros a les monges i, a canvi, tindràs una radiografia") i tornes a ell per a operar-te. T'ho conta tot amb naturalitat, com qui està acostumat a recomanar-ho tots els dies, sense llàstima, sense ganes, amb una mirada de: "Anda, vete a tu casa y llama a tu dentista".

Al eixir fins al carrer, no he tornat a vore a ningú. I, abans de telefonar al pare, moltes preguntes m'han rodat pel cap: On van tots els diners que paguem a la Seguretat Social? Com és possible que m'haja d'esperar un any per a fer-me una radiografia i dos anys per a arrancar-me quatre queixals? Com és que si n'hi ha tanta demanda de serveis sanitaris a les 15h25 d'un dimecres laborable de juny tot un Centre d'Especialitats està totalment buit i sóc la única pacient? Com és que el metge que m'ha atés era un home que devia tindre uns 70 anys i que estava a soles? Com és no tenia ordinador i tots els historials són a base de fitxetes? Com s'atrevirien a operar-me en unes radiografies fetes un any abans? Com és que tot això és real? Com.... ? COM?

Aixina que, com la boca no pot esperar dos anys, aniré al meu dentista, pagaré unes radiografies i pagaré quatre arrancaes de quixals de l'enteniment. I, mentrestant, que continuen guanyant les eleccions, senyors.

[Ah, però notícia, el túnel d'entrada a València, desprès de no sé quants anys, ja està obert.]

[Objectiu 2: Economia de la UE. Objectiu 3: Matemàtica econòmico-empresarial]

Bicicleta

2009-06-04T20:10:00.003+02:00

"... En España, la curva del empleo es como la de uso de las bicicletas: despierta en primavera, se esconde en septiembre y reaparece puntualmente con las fiestas de Navidad. Normal en un país que pedalea con el turismo.

En el dato de mayo, sin embargo, no sólo ha influido el calor del verano sino también las ayudas del plan E. ¿Qué pasará cuando este fondo se acabe? En el Gobierno estudian nuevas medidas para el otoño, entre ellas una prórroga de estas ayudas. Desde hace unas semanas, un equipo del Ministerio de Economía también trabaja para el desarrollo de un modelo económico sostenible, en las tripas de ese futuro que prometió Zapatero en el debate de la nación. El problema es que los molinos de viento y los ordenadores no necesitan de tanto mano de obra como el ladrillo y los chiringuitos. España quiere ser California, el Silicon Valley de la UE. Pero tal vez nos tengamos que conformar con ser la Florida de los jubilados de Europa".

Ignacio Escolar, Dimecres 3 de juny del 2009, a Público

Una columna, la d'ahir d'Escolar, en la seua línia però amb un toc de pessimisme prou elevat. Segurament, un bon diagnòstic i un escepticisme sobre les conseqüències de les mesures que s'estan prenent més que justificat: no crec que abaratant els preus dels cotxes durant uns quants mesos anem a solucionar una crisis el causant major de la qual no ha sigut justament la crisi del sistema de l'automoció (de totes maneres, són polítiques de demanda, més que adients en estos temps i tampoc vull llevar-li a la importància d'esta mesura, que ho és d'important, clar) ni que perquè cada estudiant vaja a tindre un ordinador portàtil a la seua disponibilitat vaja a millorar la qualitat de l'educació que els xiquets rebran. Si a l'Estat espanyol se li ha donat moltíssima importància al sector turístic durant molts anys és perquè és una font d'ingressos segura i sana però no fàcil: caldria repensar, en la meua opinió i com ja vaig dir una vegada, el model turístic que volem per a les nostres ciutats i àrees rurals. Ara bé, no estaria malament que centraren l'atenció és els sectors que han creat, de veritat, esta crisi. Que pareix que no s'enrecorden massa de tot allò de la bombolla immobiliària i la crisi de model de finançament.

No crec que Espanya aspire a ser ni el Sillicon Valley ni la Florida europea, però sí que crec que, en la marxa que portem, Espanya es quedarà a mitan camí: és a dir, als deserts del Texas i Arizona i en la Mexamèrica, una frontera un poc perillossa. De totes maneres, és fàcil que ens continuen a vendre la bicicleta. I, a poc a poc, anirem aprenent a pedalejar. O això espere.

Buscant el formatge (0/7)

2009-06-03T17:18:00.004+02:00

"He knew sometimes some fear can be good. When you are afraid things are going to get worse if you don't do something, it can prompt you into action. But is not good when you are so afraid that it keeps you grom doing anything.

He looked to his right, to the part of the maze where he had never been, and felt the fear.

Then, he took a deep breath, turned right into the maze, and jogged slowly, into the unknown.

As he tried to find his way, Haw worried, at first, that he might have waited too long in Cheese Station C. He hadn't had any Cheese for so long that he was now weak. It took him longer and it was more painful than usual to get through the maze. He decided that if he ever got the chance again, he would adapt to change sooner. It would make things easier.

Then, Haw smiled a weak smile as he thought, "Better late than never"."

Who moved my cheese? An amazing way to deal with change in you work and in your life Dr.Spencer Johnson

[Objectiu 1: Anglès econòmic i de la empresa II]

Escoltar

2009-06-01T18:46:00.003+02:00

"Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar.

Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única.

Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos negros y el otro en cuestión notaba de inmediato cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él.

Sabía escuchar de tal manera que la gent perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O los tímidos se sentían de súbito muy libres y valerosos. O los desgraciados y agobiados se volvían confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y que era insignificante y que él msmo no era más que uno entre millones, y que no importaba nada y que se podía sustituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a la pequeña Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre todos los hombres y que, por eso, era importante su manera, para el mundo.

¡Así sabía escuchar Momo!"

Momo, Michael Ende.

Aixina s'acaben els treballs:

2009-05-24T19:46:00.003+02:00

______

"Quand on a terminé sa toilette du matin, il faut faire soigneusement la toilette de la planète"

___

Le Petit Prince,

Antoine de Saint-Exupéry

Neula (com la magdalena de Proust, que diu T.)

2009-05-11T23:28:00.003+02:00

Pujàvem en ascensor a classe d'Estadística i M. s'ha tret de la motxilla una coca de carabassa que ha començat a devorar acte seguit. "Joder, què bo, M.", li he dit. Escandalitzats, tots han començat a xillar-li perquè resulta que s'estava menjant el paper. "No, no, no patiu, tranquils", ha dit per a defendre's. Però el personal ha continuat comentant-ho i riguent-se'n. Ningú entenia que poguera estar menjant-se el paper tan tranquil·lament. Quan ja érem davant l'aula, ha dit "Xè, però sí és la neula, en lo bona que està com no me l'he de menjar!". Cares que no creuen res i silenci i gestos d'aquells que deixen vore que continues en el teu món, que són els demés els qui estan locos. "M., jo t'entenc, a mi també m'agrada molt", he afegit.

Hem arribat a un punt en que ni tant sols la gent sap ja què és la neula. I la gastronomia és el símbol per excel·lència d'una Cultura. Ara, que també n'hi ha estudiants d'Econòmiques que no saben que existeix un Ministeri d'Indústria, la paraula "Organigrama" i, en canvi, són Matrícula d'Honor. Segurament el problema és molt més gros del que pareix. Cada dia estic més segura de que anem cap arrere, supose que és per això que el senyors Camps i FontdeMora no han estimat necessari que els valencians férem les proves reglamentàries que passen altres CCAA per tal de redactar l'informe PISA al País Valencià. Supose que és perquè ja és sabut que anem els primers. En tot i, per darrere, clar.

D'excursió al tren

2009-05-07T12:44:00.006+02:00

Sort n'he tingut de que C. em convidara a un cafè al eixir d'Estadística... Al pujar al vagó del tren no he notat res: portava les ulleres de sol sense llentilles i la banda sonora de Mamma Mia - sí, de Mamma Mia - ben forta.

Impossible sentar-se, tots els seients del tren estaven ocupats per xiquets. Quins xillits, senyors! Una seixantena de veus de "pito" cantant de la forma més desorganitzada i eufòrica possible - òbviament, he fet "Stop" al ipod, no es sentia. Al costat de la porta del fons he trobat, però, un seient lliure d'ixos per a minusvàlids, tot rodejat de xiquets, clar. Tots ells anaven degudament equipats amb motxilla i gorra que les mestres havien d'haver recomanat als pares que els posaren als xiquets abans d'eixir de casa.

De seguida s'han posat a parlar entre ells, a l'orelleta, mirant-me. Han continuat cantant fins que el xiquet del meu costat m'ha preguntat com em deien: "Marina i a tu?", li he dit. I en cosa de segons Marina ja s'havia pixat en el sac de dormir! La mare que va, sense voler-ho m'havien embolicat en el seu joc! I, sí, m'ha tocat cantar. Els xiquets del meu costat ja no s'han tallat -normal, jo tampoc - i m'han intentat averiguar mitja vida: d'on venia, on anava, quina edat tenia, si tenia novio... i que com era que jo també me sabia les seues cançons! "Fill, jo també he tingut la teua edat", li he dit - com una iaia, en 19 anys! "Ah, clar, no ho havia pensat", m'ha respost ben "bonico". Portava un gorra de ¡Fama!¡A bailar! i no m'he pogut estar de preguntar-li pels seus ballarins preferits (les gorres dels xiquets del voltant eren de Quechua, d'una princesa, del València i de l'Alingui: analitza-ho, rai).

Problema (s'acosta el moment "caos"): "Poseu-vos crema solar a la cara", ha ordenat una mestra. I festival de crema en el vagó (i en el meu pantaló). El xiquet del meu costat ha montat un bon empastre: "M'ajudes?", diu i jo he pensat: els xiquets de Meliana m'haurien dit: "Úntame de crema, dame cosa buena" (i te replanteges entre somriures el que els estàs ensenyant als teus nanos de veritat).

Arribant ja cap a casa, m'he tret l'agenda per organitzar-me el dia i, com no podia ser d'una altra manera, el xiquet ha clavat el nas i m'ha preguntat que com era que havia escrit en roig "Botifarra" al mig del dimecres. "Aní a vore actuar a El Botifarra, un cantaor valencià". I, sorprenentment, m'ha dit que el coneixia, que sa tia també era cantaora, que li agradaven molt les albaes i que per al seu natalici sa tia sempre li'n cantava. Una canya de "nano".

"Ja baixes?", m'han recriminat uns quants: "Sí, vaig cap a casa." "Que no t'agrada el castell de Sagunt?", m'ha dit la xiqueta de la gorra de la princesa en cara seria. "Clar que sí, és molt xulo, ja voreu com vos agrada." Pobra, si sabera que se'l han carregat, que el varen tapar tot i que ja en queda ben poc del Castell Romà de veritat...

Ja feia temps que no anava jo d'excursió!

... Ah, al xiquet li deien Marc, no podia tindre un altre nom, no. "Pa minjar-se'l".

La Finestra de la Vida (per Carles Campoamor)

2009-04-29T22:24:00.002+02:00

"L'AMANT QUE NO ET TE

No se quant de temps fa que ens coneixem o que intentem fer veure que no ens coneixem.Vaig fitxar-me en tu un dia que estaves al balcó de casa teva llegint un llibre mentre prenies un refresc, un dia que no feia gaire sol i feia un bo per estar al balcó sense fer res i contemplar la vida com passava per el carrer.Vaig trobar que eres molt maca i tenies un encant especial, semblava com si et conegués de tota la vida.Al cap de un parell de dies ens vam trobar al costat de casa meva i ens vam mirar sense dir-nos res.Els dies passaven i jo m’estava enamorant de tu sense saber ni el teu nom, sense ni tan sols haver parlat mai.Un dia passejant pel poble et vaig veure i et vaig saludar amb un hola molt tímid que no sé ni si el vas sentir, tu em vas mirar i amb un somriure, vas segur el teu camí.Últimament et veia més que mai al balcó de casa teva, contemplant la gent del carrer o llegint com acostumes a fer.Un dissabte que no tenia res a fer vaig veure que estaves a la parada del bus i jo sense pensar-ho vaig vestir-me ràpidament i vaig venir a la parada del bus i vaig pujar-hi.No sabia on anaves, però no m’importava gens, només tenia ganes de veure’t i si el viatge durava 30 minuts serien 30 minuts que et veuria.La sorpresa va ser que no i havia cap lloc buit en tot el bus i vaig haver de seure al teu costat.Et vaig saludar i tu amb vas tornar la salutació, no vaig atrevir-me a dir-te res més, només et vaig fer la típica pregunta de si plouria o no.Vas baixar un parell de parades mes enllà del nostre poble i jo vaig fer el mateix, vaig seguir-te sense que te n’adonessis ,El temps passava i jo et seguia pel poble, quan anaves a comprar o quant anaves al bar a fer un beure amb alguna amiga teva, volia protegir-te i que ningú et fes mal.Avui quan he baixat a buscar el correu he vist una carta sense segell i no m’hagués imaginat que fos teva. però al llegir-la ho he endevinat de seguida.La carta deia:Hola:No cal que et digui qui soc, segur que molt aviat ho endevinaràs.Al començament no sabia qui eres, eres un estrany per mi, una persona igual que molta altre gent que cada dia passa al nostre voltant, però al llarg del temps he vist que eres diferent.Quant em mires amb un somriure al balcó de casa teva mentre jo estic llegint un llibre que mai s’acaba.O quant em segueixes sense fer soroll cada vegada que vaig a fer la compra al supermercat i t’atures darrera meu i m’olores els cabells i et sembla com si no me n’adonés que hi ets, però realment m’excita molt saber que ets al meu costat i m’estàs mirant sense que jo et digui res.Moltes tardes que tu ets al balcó esperant que surti per mirar-me, jo soc a casa, estic a la meva habitació excitada, i fins i tot alguna vegada m’he masturbat pensant que hi ha una persona que poc a poc ha anat entrant a la meva vida i ni tan sols sé el seu nom.Però sé que és aquella persona que tants dies m’ha seguit a molts llocs, que tant m’ha mirat i quan jo em girava cap a ell, es feia el despistat.Espero que aquesta carta que t’he fet arribar ens canviï la vida i almenys ens parem l’un al costat de l’altre, ni que sigui a parlar del temps o alguna cosa més, o no, i que tot segueixi igual com fins ara que també es molt excitant, saber que tinc algú que ni conec el seu nom, que em segueix i protegeix que ningú em faci mal."

Carles Campoamor Garcia

http://www.historiescurtes.ppcc.cat/

Carles Campoamor - del qual no tinc cap referència més que una adreça electrònica - m'enviava un e-mail fa unes setmanes explicant-me que treia un recull de relats i que havia pensat fer-ne la promoció via Internet, via la blocosfera. Em demanà ajuda i jo no li vaig poder negar. Aixina que avui, com acordat, penge un dels relats que formen part de La Finestra de la Vida i que podeu consultar íntegrament al seu lloc web. Per a servir.

OBITUARIO (per Javier Ortiz, columnista)

2009-04-28T13:33:00.004+02:00

Hoy, como resulta que es mi cumpleaños, que estoy de viaje y que me he ido sin el ordenador portátil –no me toca escribir para el periódico hasta el viernes y el aparatito pesa lo suyo– os he dejado de archivo una humorada. Se trata de mi obituario. O mi necrológica, o como queráis llamar a eso. La he escrito porque no quisiera que el día en que me muera cualquier gacetillero inútil arruinara mi muerte con una necrológica burocrática y de circunstancias. De modo que os encargo colectivamente de que, cuando fallezca, hagáis lo posible para que sea éste el obituario que salga publicado, deixava Javier Ortiz escrit fa mes d'un any al seu bloc.

"Falleció ayer de parada cardio-respiratoria el escritor y periodista Javier Ortiz. Es algo que él mismo, autor de estas líneas, sabía muy bien que sucedería, y que por eso pudo pronosticar, porque no hay nada más inevitable que morir de parada cardio-respiratoria. Si sigues respirando y el corazón te late, no te dan por muerto.
Así que en ésas estamos (bueno, él ya no).
Javier Ortiz fue el sexto hijo de una maestra de Irún, María Estévez Sáez, y de un gestor administrativo madrileño, José María Ortiz Crouselles. Sus abuelos fueron, respectivamente, un señor de Granada con aspecto de policía –lo que tal vez se justifique considerando el hecho de que era policía–, una señora muy agradable y culta con allure y apellido del Rosellón, un honrado y discreto carabinero orensano con habilidades de pendolista y una viuda de Haro casada en segundas nupcias con el recién mencionado, Javier Estévez Cartelle, del que se derivó el nombre de pila de nuestro recién difunto. Si algún interés tienen todos estos antecedentes, cosa que dista de estar clara, es el de demostrar que, en contra de lo que suele pretenderse, el cruce de razas no mejora el producto. (Obsérvese qué gran variedad de procedencias se puso en juego para acabar fabricando a un vasco calvo y bajito.)
La infancia de Javier Ortiz transcurrió en San Sebastián, ciudad que le venía muy a mano, porque nació allí. Se dedicó básicamente a mirar lo que había por sus cercanías, en particular el pecho de las señoras –ahora que ya está muerto podemos descubrir ese inocente secreto suyo–, y a estudiar cosas tan peregrinas como las ciudades costeras del Perú, de las que no logró olvidarse hasta su postrer respiro. Los jesuitas trataron de encauzarlo por el buen camino, pero él descubrió muy pronto que era comunista. Eso malogró del todo su carrera religiosa, ya de por sí poco prometedora, sobre todo desde que notó con desagrado el interés que algunos sacerdotes ponían en sus partes pudendas.
Su primer trabajo como escribidor, aparecido en una página del periódico del colegio, fue, curiosamente, una necrológica, con lo que cabría decir que su carrera como periodista ha resultado capicúa, singular circunstancia de la que muy pocos podrían presumir, aún en el improbable caso de que lo pretendieran.
A los 15 años, hastiado de las injusticias humanas –algunas de las cuales seguían teniendo como referencia obsesiva los pechos femeninos–, decidió hacerse marxista-leninista. Los años siguientes tuvo que emplearlos en averiguar qué era eso que acababa de hacerse, a lo que contribuyeron decisivamente algunos esforzados miembros de la Policía política franquista.
A partir de lo cual, se dedicó con gran entusiasmo a cultivar el noble género del panfleto. Sin parar. A diario. Año tras año. Fue cambiando de punto de residencia, no siempre por voluntad propia –ahí merecen especial mención sus estancias carcelarias y su exilio, primero en Burdeos, luego en París–, pero jamás varió su inquebrantable afán de agitador político, que él pretendía haber adquirido, por absurdo que parezca –y sea, de hecho–, en la lectura de Los documentos póstumos del Club Pickwick, de don Carlos Dickens, y de las Aventuras, inventos y mixtificaciones de Silvestre Padarox, de don Pío Baroja.
Burdeos, París, Barcelona, Madrid, Bilbao, Aigües, Santander... Recorrió incontables sitios y holló innúmeros parajes sin parar de escribir, erre que erre. Zutik!, Servir al Pueblo, Saida, Liberación –y Mar, y Mediterranean Magazine– y El Mundo, y una docena de libros, y varias radios, y algunas televisiones... Por escribir, incluso escribió para otros y otras, ejerciendo de negro en momentos de particular penuria. También lo hizo a veces por amistad.
Movido por la lectura del Selecciones de Reader’s Digest y otras publicaciones estadounidenses tan aficionadas a ese género de operaciones, un día decidió calcular cuántos kilómetros cubrirían sus escritos, en el caso de colocarlos todos en una sola larguísima línea de cuerpo 12. El resultado de la estimación fue concluyente: ocuparían la tira.
En materia de amores (de la que sería injusto decir que careciera de alguna experiencia), también fue capicúa. Decía que las mejores mujeres, las más cariñosas y las más nobles con las que compartió sus días (sin desdeñar dogmáticamente a ninguna otra), le resultaron la primera y la última. Aunque la favorita le apareciera por medio: su hija Ane.
Y todo para acabar con algo tan vulgar como la muerte. Por parada cardio-respiratoria, como queda dicho. En fin, otro puesto de trabajo disponible. Algo es algo."

Les columnes de Javier Ortiz a Público eren una de les poques raons per les quals, molts dies a la Universitat, m'acostava al quiosquer a comprar-li el diari. Vasc de naixement va morir ahir a Aigües deixant escrits molts articles en els que no es mossegà mai la llengua i que, estiguem més d'acord o menys, sempre aportaven lo seu als nostres debats d'actualitat.

http://www.javierortiz.net/jor/apuntes/

I Jornades de Contraiformaciò de l'AEC (a l'UV)

2009-04-28T00:09:00.004+02:00

L'associació d'Estudiants de Comunicació de la Universitat de València -on es deixen moltes hores algun que altre amic o conegut- organitza aquesta setmana les primeres Jornades de Contrainformació que es desenvoluparan al llarg dels dies 27 a 29 d'abril de 2009 a l'Aula Magna Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la mateixa Universitat. Porten uns mesos fent faena per enllestir-ho tot i, al final, no els ha quedat malament la graella: crec que em deixaré caure per alguna xarrada. Per a que en gaudiu vosaltres també i per a ajudar-los en la comunicació, vos deixe l'agenda. I que tingueu sort!

Dilluns 27 d'abril

MATÍ

- 10:30 - 11:00 Obertura de les Jornades de Contrainformació

- 11:00 – 12:00 Conferència inaugural a càrrec d'Antonio Méndez Rubio

- 12:30 – 13:30 Conferència d'Alberto Sáiz: Mercaderia de la fotografia

Dimarts 28 d'abril

MATÍ

- 10:30 - 11:30 Conferència de Guillermo López: Poder centralitzat vs. poder públic: la difusió de informacions i opinions en les eleccions generals de 2004

- 12:00 - 13:00 Conferència de Mariola Cubells: ¿Periodismo sin periodistas?

VESPRADA

- 16:00 - 17:00 Conferència de Juli Esteve: Mitjans de proximitat alternatiu-convencionals i la seua inexistència-ineficàcia-insuficiència

- 17:00 - 18:30 Conferència de Toni Mollà: Quina televisió pública?

- 18:30 - 20:00 Conferència de Carles Soler: Cultura lliure: nous models de propietat intel·lectual

Dimecres 29 d'abriL

MATÍ

- 10:00 - 11:30 Conferència de Maria Josep Picó: Canvi climàtic

- 11:30 - 13:00 Conferència de Juan López de Uralde: Las mentiras de la industria nuclear

- 13:00 - 14:00 Conferència de Ferran Montesa: Mitjans de comunicació i poder

VESPRADA

- 16:00 - 17:30 Conferència de Josep Vicent Frechina: La música en valencià: a la recerca del públic

- 18:00 - 20:30 Presentació d'Isadora Guardia: El documental como herramienta para la visibilización de conflictos. A continuació, es projectarà el documental La mano invisible d'Isad- ora.

Més informació a: http://jornadescontrainfo.blogspot.com/

I estos dies intentem no morir d'èxtasi musical

2009-04-26T17:08:00.003+02:00

Tot això en una setmana. I sense contar els grups que ens ha tocat aguantar - perquè no se pot descriure d'una altra forma un concert de Voltor, per exemple. Esta setmana ha sigut de "Combos" màxims però i el que queda? I que desprès diguen que no existeix música en valencià i que, la que existeix, està polititzada. Pur desconeixement.

El nostre projecte de "Senyor"

2009-04-21T20:53:00.003+02:00

És la nostra mascota, el nostre xiquet. Quan el deixem a un bar del Raval per a que veja el futbol i tres hores més tard el veiem passar corrents davant nostre, allà prop de Plaça Catalunya. Fins que se'n adona i ve, emocionat, i ens comença a contar tot el que li ha passat amb els anglesos i les Heinekens que havia de fer durar i els penals i les pròrrogues del Manchester-no sé què que ell no volia vore. O quan abans de gitar-me ve i me dóna un beset de bona nit: "Bona nit, mare". I també quan de bon de matí ens toca tirar-nos damunt seu per a que se dutxe. I, sobretot, quan te gires i te'l veus a un carreró de Gràcia tirant masclets a les tres del matí i perseguint a una desconeguda. És aleshores, quan decidim canviar-li el nom. És la nostra mascota, el nostre xiquet: el nostre projecte de "Senyor". Quina responsabilitat, no? "Sinse por!"

Bossa de panyals i biberons

2009-04-15T18:43:00.004+02:00

Isc del Bar de l'Avinguda de Meliana i de camí a casa - a la vella, a la que de no viure-hi s'està degradant a una velocitat que fa por i per això busquem llogater d confiança que li retorne la vida - em trobe un cotxe amb el cristal de davant trencat i tot ple de cristals al voltant. "Això està acabaet de fer", pense. I mire i és que al seient de davant n'hi ha un bossa de Mickey Mouse oberta i, darrere, dos cadiretes de xiquet. M'ho quede mirant bé i la gent que passa, a penes mira i continua caminant. "Què faig? De qui serà el cotxe?". I, en un acte de responsabilitat ciutadana, cride a la Policia Municipal que tarda poc a arribar. "Gràcies, gràcies per telefonar" i comuniquen la matrícula a la centraleta. Me'n vaig i PAM: un altre cotxe amb el cristal de davant trencat i tot ple de cristals al voltant. Torne cap a la Policia : "Perdonen, que n'hi ha un altre cotxe amb els cristals trencats també...". I, desprès d'intercanviar unes quantes paraules més, refaig el camí però abans de pujar a per la maleta roja que necessite - el pis s'està convertint en un "trastero"! - m'allargue al Carrer de les Corts Valencianes i és que ara ja puc patir jo també pel meu - nostre - cotxe: està intacte, però.

Com de necessitats estarien els qui esperaven trobar alguna cosa en una bossa de panyals i biberons? Qui estaria tan desesperat com per a sentir la necessitat de furgar en un altre cotxe desprès? Qui seria el qui anava tan apurat quan fa unes setmanes li intentatava llevar el cotxe a ma mare estant ella dins? I quina història s'amagarà darrere de la xica que, en ple carrer Sant Vicent a València, li oferia a mon pare una mamada per 50€ inclús estant jo allà mateix? Quantes històries de desesperança deuen haver per ahí? I, preparem-se, perquè va a més.

Roger tu no ets l'Alejando Sanz i, obviament, jo no sóc la Shakira.

2009-04-07T13:14:00.001+02:00

Bitllets

2009-03-31T22:12:00.004+02:00

-Què wai, nos vamos!
-Sííííí
-Y tu has visto con quién nos vamos? És surrealista total!
-Ya, pero **** es como nosotras.
-Sí, és una xica normal.
-No, Marina. He dicho que es como nosotras.
-Bueno, vale, tens raó. Quieres vinagre?

Encreuat

2009-03-28T00:42:00.004+01:00

Horizontales:

1.Sorprendida por la admiración o el bostezo.

2.De distinguida prosapia. No se acaba nunca, la almendra

3."Un hombre que ha conservado sus ojos de niño" (Daudet). Colaboró, puso su granito de "...".

4.Para que el burro demarre. "A "..." que huye, puente de plata".

5.Boca de riego. El paraíso. Defectos morales deshaciendo las camas.

6.Dramaturgo romano, tocayo de Moix. La Francia profunda.

7.Cambiante, el tiempo. Dulces al principio...

8.Y al final. El que hace... como Harry Callaghan.

9.La flaca. Razonamiento molesto o inoportuno. Ojo de buey.

10.Una turca e el sofá. Época.

11.Polluelos de una misma puesta, que ni regalada. Dificilísima.

12.Delincuente condenado. ¿Será de finas hierbas?

13.Los que pagan tarde o nunca. Dios del amor.

Verticales:

1.División de algo en dos partes. Del mal, el menos.

2.Al de las sardinas, resucitó el gato. Esnoreste. No me gusta ese tío, le falta algo, no es mi "...".

3.Cuestión de tesón y fuerza de voluntad (3 palabras).

4.Vosotros, desconocidos. Desprendió de sí.

5.Ni me gusta esa tía: ¿a ti? Unas sabiondas.

6.De dar y tomar. Metido en un sitio angosto.

7.Mister... Rowan Atkinson. La de España y Portugal en su versión menos liberal. Osmio.

8.Yodo. Otro coche le pisa los talones, lo "...". De pan con aceite y azúcar.

9.Acumulación de fluido en los tejidos u órganos corporales. Musa de la poesía lírica.

10.Se dice de la poesía escrita en runas. Demorarse.

11.Dejándose meter mano. Coche.

12.Par de ases. Convertirse en intolerable, pasar de castaño a "...". Vocales que enseña la maestra.

Tots els dies el comencem i mai l'acabem. Però hui ha sigut diferent.

Compartir dóna gustet, diuen

2009-03-21T01:27:00.003+01:00

A Carmina M.: les ulleres de sol i de vista, el vestit “dels edificis” i la caixa de les cartes
A Ana M.: la col·lecció de Playmòbils, la col·lecció de botelles/pots i l'estoig morat
A Paula M.: Juanjo (el porc vietnamita) i les fundes d'edredó
A Marta M. : la jaqueta North Face, els pantalons Trango i els “peluxes”
A PacoB.: tots els trastets i penyores que tinc a casa (que són molts)
A Rosa P.: la meitat de la meua col·lecció de llibres
A Toni R.: la col·lecció de llibres familiars
A Felip P.: la biblioteca musical i la bicicleta
A Manel S.: la motxilla blava, la bandolera negra i la calculadora gràfica
A Víctor “T”.: l'equipatge del Barça (per a la seua filla)
A Marc D.: les baralles de Truc i els gots de cubates de concerts
A Marc S.: la meitat de la meua col·lecció de llibres
A Nico S.: una “cuenta naranja” amb “dineros” per a viure de la música
A Isa: el botiquí i tot el que hi ha al bany
A Rafa G.: el Volkswagen Polo roig
A Roser B.: la casa de Massalfassar i els àlbums de fotos
A Laia D.: la casa de Meliana i els jocs de taula
A Bernat: els Legos
A Axel: el CD de Dover amb “Serenade” i l'ordinador fix
A Marinetis M.: la samarreta dels Barrufets, les panyoletes escoltes i la motxilla de fer Rutes
A Montse: la mitat de la meua col·lecció de nassos de pallasso i els meus diaris de viatge
A Joako R.: la mitat de la meua col·lecció de nassos de pallasso i la música francesa de ma mare
A Héctor R.: totes les meues plomes
A Clara G.: la col·lecció de pel·lis
A Helena B.: la jaqueta verda de SkunFunk
A Jordi Amat: publicacions de l'època de joventut de mos pares (per a que investigues)
A Josep A.: la guitarra clàssica i la flauta (d'ixes de plàstic)
A Mani D.: els meus pijames i "sabatilles" d'anar per casa
A Mireia S.: tot el material culinari
A Vicent F.R.: tots els aparells electrònics (excepte l'ordinador que és per a Axel)
A Maria A.: els telèfons i mòbils
A Marc R.: els llibres de cuina i les carpetes
A Mar A.: els equipatges de bàsquet i els malabars
A Manel G.: tots els apunts de totes les classes
A Rosa i Josep: el caixó amb disfresses
A Andrea S.: les càmares de fotos i vídeo
A Dani M.: els llibres en francès
A Carletes: els bastons de caminar, els mapes i els cançoners
A ***: tots els matalaps i jocs de claus que n'hi haja per casa

... Eh, però estic bé, eh?

Obres a casa

2009-03-20T19:45:00.004+01:00

He fet obres a la meua casa bloguera com podreu observar els qui, vosaltres sabreu per què, hi entreu de tant en tant. Com que esta casa és tant vostra com meua, opineu. Més pórlam? Algún altre tabic? Una altra capa de pintura? Gotelè? I dos preguntes directes:

Quan escric i vull deixar un espai al principi de cada paràgraf (o saltar línia) no em funciona la tecla del teclat (valga la redundància) que fa eixa funció. Aleshores, sempre fique unes barres baixes i les pinte de blanc (com abans el fons era blanc, no es veien, cosa que ara sí que passa i queda fatal). Sabeu per què i com ho puc solucionar?
El tamany de la foto del principi és impossible tocar-lo. Seria possible fer que cubrira tota la barra?

Gràcies!

I jo, què?

2009-03-09T00:23:00.004+01:00

"Potser ens hauríem de preocupar. Suposem que totes les coses que havíem d’haver resolt no les hem resolt encara, poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer. I les promeses, sobretot les que mai ens vem dir, de tant secretes, de tan callades, encara s’han de complir, si és que s’han de complir algun dia. Que mai hem plantat cara als nostres somnis, ni tampoc als problemes: què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu? Sí, potser ens hauríem de preocupar. De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por, però de sobte com qui no vol la cosa d’un dia per un altre me n’oblido. I a la llarga què vols que et digui, al final de tot no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento em tranquil·litza, no sé com però em tranquil·litza, estic tranquil, tranquil."

Neix el món dintre l'ull, Mishima

Crec que...

2009-03-03T00:58:00.007+01:00

A Vilaweb: "D'altra banda, Morera s'ha mostrat autocrític i ha dit que el nacionalisme valencià sovint no ha connectat amb la societat valenciana perquè no ha sabut interpretar la realitat: 'Hem de partir de la realitat i reinterpretar-la, transformar-la'."

Crec que encara no heu connectat amb la societat valenciana perquè, una vegada més, no heu sabut interpretar la realitat. Ni tant sols vore-la. Crec que hem arribat a un punt en que toca anar aterrant. Som a 3 de març del 2009, a València, a la vora del Mediterrani. Governa el Partit Popular amb majoria absoluta i vosaltres continueu sense convèncer. Crec que encara no heu connectat amb la societat valenciana...

Encara no sé per què us dedique una entrada del meu bloc: una vegada i no més. Estic enfadada, supose. De totes maneres, mai heu sigut els meus. Mai. Ara encara menys, clar. Però és que açò de viure entre un "escepticisme" prou absolut i haver d'acceptar tantes coses ...

Però soles si sou vosaltres

2009-02-20T23:27:00.004+01:00

_____Encara m'hi deixe caure moltes vesprades a Meliana, perquè n'hi ha civilització i puc comprar tinta per a la ploma, furtar-li a mon tio un segell per a territorio nacional, traure diners al Bancaixa sens pagar comissió o molestar-vos un rato. Sempre me trobe a d'algú pel carrer perquè són hores de trobar-se pels carrers. I ahir tots em contaveu lo mateix : "Marina, què fort... t'has enterat?". I ja teníem conversa i ja teníem resolt el mort de la cua de la papereria o del súper a soles, perquè ausades que som xarraors tots. I dic "tots" referint-me al "tots" de fa un temps quan érem un "tot". I ahir de vesprada, a València, de banda a banda de la finestra d'aquell bar, un colpet de "eeeeh, te veig!", un abraç de i un "a la nit te toque i mos fem algo!". I m'apareixeu els tres, amb una voluntat de bufar-se que pa què, tan cabrons com sempre. I ja la tenim montà perquè sempre sóc jo qui acaba rebent. "Tio, sou molt cabrons..." i faig com que me'n vaig però, en el fons, M. té raó: "Va, Marina, si tots sabem que t'agrà...". Sí, desprès d'aguantar-vos 19 anys, encara me dixe putejar i és que, efectivament, m'agrà. Eh, però soles si sou vosaltres... cabrons.

Fill de puta

2009-02-15T23:52:00.001+01:00

M'he desvetlat. No m'ha importat.

Un 2 és molt digne, de fet, lo més digne de ma vida

2009-02-05T21:37:00.005+01:00

-Menut desastre m'has fet en l'exàmen...
-Però molt gran? (Somric i incline el cap com quan tinc vergonya)
-Ausades que sí...
-Però molt molt gran? (Me ric)
-Dona... jo te volia aprovar.
-Ah, està bé. No passa res. Ja ho apanyarem, "pues".
-En Juliol...
-Sí, sí, tranquil (o no).

_____Bé, lo important és participar, no? Quanta crema! Perquè, crema, per a no perdre les bones costums, sí que n'hi ha hagut molta, molta crema! Tot i que... no ha estat mal: això era a vore qui donava més: jo mig! jo uno! jo tres! Òstia, jo set! I aleshores te repudiaven. Lo important és ser normal i, sobretot sobretot, PARTICIPAR! Aixina que esta nit, organitza't, ix al carrer i PARTICIPA que avui ja som gent LLIURE!

_____Tocava penjar la versió que ha fet Manel de "La gent normal" de Pulp però no puc: www.myspace.com/gatmanel. Crema bona. Sí, tot és cremositat!

Economia Submergida

2009-02-02T03:02:00.002+01:00

_____Estos últims mesos s'ha sentit molt a parlar de la crisi financera i econòmica en que es veuen atrapades les economies d'una bona part dels països d'este món - per no dir totes - ja que vivim en un món molt més interconnectat del que creiem. Bancs que cauen i Estats que els nacionalitzen o injecten diners per salvar-los del pou, tipus de interés que no fan més que variar, Borses que avui pugen un 3% i demà se la peguen un 4%... A vegades, tot això pot semblar massa llunyà però, certament, a nivell més microeconòmic tot això també es nota. I les actuacions dels agents individuals, al seu torn, tornen a tindre una repercussió sobre les grans variables econòmiques i, per tant, sobre les fluctuacions econòmiques responsables dels cicles econòmics.
_____Fa uns dies vaig llegir a la premsa una notícia que recollia unes quantes dades que m'han semblat interessants i que constitueixen una radiografia de la situació actual diferent de les que ens solen ensenyar els mitjans de comunicació i l'Estat. A partir de calculs aproximats, tot s'ha de dir, de variacions de diferents variables macroeconòmiques de l'any 2008 (s'haurà d'esperar a que s'acaben d'el·laborar els estudis sobre població activa, recaptació del IVA...), una xicoteta reflexió sobre alguns fenòmens que s'estan donant i que pareix que poca gent els tinga en compte. Parlem d'Economia Submergida.

___
_____En primer lloc: es calcula que durant aquest any 2008, el nombre de cotitzants a la Seguretat Social ha baixat molt més del que han pujat els registres a l'atur. Una diferència, que de tant gran que és, sembla estranya quan, a més a més, s'ha de tindre en compte que a l'atur hi entren persones que han perdut la feina però també persones que s'incorporen per primera vegada al mercat laboral com són els joves o els inmigrants acabats d'arribar (es tracta d'un atur friccional, de pas, inevitable). Aixina, a l'Octubre i al Novembre del 2008, el nombre mitjà d'afiliats a la Seguretat Social va retrocedir de gairebé 300.000 persones. En termes desestacionalitzats, l'afiliació va caure una mitjana de 165.000 persones cada un d'aquests dos mesos i l'atur va augmentar una mitjana de 135.000 persones per mes. En una hipòtesi conservadora, Laborda calcula en unes 30.000 persones la xifra mitjana de nous demandants de llocs de treball inscrits a les oficines d'ocupació els últims mesos del 2008. Aixina, una caiguda mitjana de 165.000 afiliats més 30.000 nous demandants hauria de ser coherent amb un increment de l'atur registrat que rondara les 200.000 persones cada mes. No obstant, l'increment mitjà ha estat de 135.00 aturats. La diferència (65.000 persones), segons Naborda, és un clar indici d'economia submergida.
_____Açò fa pensar varies coses: Primerament que n'hi ha gent que continua treballant però no cotitzant i que, a més, la ocupació "real" no baixaria tant com ho demostren les tases d'atur. Per una altra banda, l'Estat tindria menys ingressos. I, per un altre costat, que molts treballadors mancaríen de protecció social. Pablo Vázquez, director executiu de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea) apuntava, a més a més, en aquesta direcció: "La història demostra que en època de crisi augmenta l'incentiu dels treballadors a l'atur per acceptar feines opaques, almenys mentre s'està cobrant l'atur, una circumstància que saben aprofitar alguns empresaris". Per tant: gent que està a l'atur i treballant en negre per a un tercer, gent que directament solament treballa en negre i, finalment, un Estat i uns òrgans de Seguretat Social que recapten menys del que deurien d'estar recaptant i que tenen més despesses que abans en matèria d'atur i compensacios.

__
_____En segon lloc: pel que es veu la la recaptació per l'IVA sembla haver caigut de forma desproporcionada respecte a l'evolució del consum que, si bé s'ha debilitat, no ho ha fet de forma tan intensa que justifique aquesta pèrdua d'ingressos. La caiguda de l'IVA es redueix al 3,3% segons la Intervenció General de l'Estat. Aquesta seria la caiguda de la recaptació per IVA que tindria a veure amb la desacceleració del consum i el descens de compra de vivendes noves. Tot i que la compra de vivenda nova està caient (el valor de les transaccions ha caigut el 14%), la resta del consum té, per tant, més pes en l'economia. Aixina, en el seu conjunt, el consum ha crescut el 2% durant els nou primers mesos de l'any. En termes nominals (és a dir, tenint en compte la inflació) la despesa de famílies i administracions públiques va pujar el 6,3%. Aquesta és la variable que importa a efectes de l'IVA. Per tant, mentre que la despesa ha crescut el 6,3%, la recaptació per IVA ha caigut el 3,3% (després de descomptar els canvis normatius i de gestió). Torna el: "En IVA o sense IVA?". No cuadra. Este és un altre indici d'Economia Submergida.
__
_____Per a rematar, unes altres xifres: Calcular el volum de l'economia opaca és tan difícil com mesurar tot el que hi ha ocult. No obstant, diferents estudis de diversos organismes --com l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF), el Consell Econòmic i Social (CES), el Banc Mundial i la mateixa Unió Europea-- situen l'economia submergida espanyola en una forquilla compresa entre el 20% i el 25% del producte interior brut (PIB), enfront d'una mitjana de la zona euro de 10 punts per sota. Només Grècia està pitjor."

_____La Economia Submergida fa referència a tot l'intercanvi de béns que l'Estat no controla i que, com no es pot calcular, tampoc s'inclou en el càlcul de la producció/renta nacional que recull el PNB, per exemple. El cas de l'Estat espanyol no ha sigut mai molt normal, perquè sempre ha tingut un percentatge elevat d'Economia Informal i ara, en temps de recessió, pareix ser que pujarà encara més. Sense cap mena de dubte, és una situació que hauria de preocupar moltíssim a l'Estat per la pèrdua d'ingressos que això genera i, per una altra, perquè també li fa augmentar les despesses (a curt termini però també ho farà a llarg termini). Les situaciones vistes anteriorment són, en part, naturals perquè n'hi ha moltes famílies i empreses que van ofegades amb les hipoteques i demés deutes però constituixen un problema de vessant social i econòmica molt important. I si per a eixir d'esta recessió és fonamental que es recupere el consum de les famílies, la despessa pública i la inversió, pareix ser que tenim un problema. I ben gros. Perquè cada u va a la seua. Natural, sí. Preocupant, també. És hora de canvis estructurals, de grans jugades, de començar a ser d'una vegada un Estat modern. De no tindre por i de prendre conciència de que, abans que tot, ací n'hi ha persones.

Cossiolèctric a la premsa :p

2009-01-29T17:47:00.004+01:00

_____"Los vendedores de pisos se las están ingeniando para sacar adelante las ventas de los inmuebles y cualquier sitio es bueno para poner los carteles incluso con dibujos de macetas como si tuvieran una zona verde en las proximidades."

_____És brutal com els periodistes tiren de la imaginació per a fer notícia o, més bé, omplir pàgines de senses sentit. Des de quan els cossiolèctrics que n'hi ha repartits per València indiquen que les cases tenen en la proximitat una zona verda? Per favor, que ningú li lleve el significat (real) a tals símbols! Menut sacrilegi! Això ho publicaren a El Levante i ho he tret de la web d'Orxata (www.orxatasoundsystem.net) perquè, evidentment, els cossiolèctrics com el de la foto o el que tinc a la tauleta de nit són un dels símbols d'Orxata. Que ja va tocant que tornen a tocar, per cert... I a la web ja se poden retocar les noves cançons... Què estaran preparant?!

___

Prodigis de la tècnica mediàtica,

decennis i decennis d'expoli cultural,

redobles per la'estètica sens' ètica;

la passarel·la xupla les tendències marginals._

_
Opinions pautães a una mètrica:

l'escatologisme es queda en el fondo' l'orinal.

Nous corrents basats en la mímica:

l'home escriu la història i la histèria i es creu jagant.

__
Per més que hi haja milions de mitjans,

en el fondo venen lo mateix… oci–control,

alienació amagâ, comoditat comprâ...

la vida de ma iaia no era més interessant?

__
Que facen jocs de Play' de pedra, paper i tisores,

i pinten el sambori en vez del pas de peatons;

botar a la corda; amb tela i fusta, construccions;

amb la mare carabassera, i amb el pare carabassot!

...

De Pedra, paper i tisores. Orxata.

Prescindible (o no)

2009-01-27T19:04:00.006+01:00

_____He acabat ficant-me la jaqueta i baixant al corral a prendre l'aire, apunts en mà per si em venia la inspiració. Al costat de l'olivera n'hi havia una bossa de fem negra plena de fulles seques que algun progenitor meu deu haver arreplegat este cap de setmana: a la morera per fi li han caigut totes les fulles, que pareixia que no anaren a caure mai este hivern! Com que la bossa estava ahí oblidada, he eixit a tirar-la i, ja tornant a casa, m'he girat i he tornat cap al contenidor. Davant del de paper n'hi havia una caixa de cartró mig trencada i on, escrit amb retolador blau gastat s'hi podia llegir: "Llibres prescindibles". La caixa estava buida. I el contenidor també. He tornat a per la càmera i he aprofitat per traure el que quedava de fem. Al eixir, la caixa ja no hi era i el contenidor blau tampoc. Deu ser que, efectivament, tot és prescindible. O no, que he hagut de tornar amb els diaris de la setmana passada a casa i he trobat tot un article sobre el retorn del mercat negre digne de ser més que llegit i utilitzat per a una propera entrada al bloc.

_____

_____Si algú troba el contenidor blau a un altre carrer del poble que m'avise, m'he quedat preocupada. Pel que fa als llibres prescindibles, dir que no n'hi ha no queda bé però, sí que n'hi ha, no? Merda, se'n ha anat la llum. Si algú la troba... ella sí que no és prescindible!

Desfasada

2009-01-21T00:16:00.003+01:00

"Desvinculat de qualsevol forma de vida,

través sa gent amb sa pupil·la.

Tan desfasat des segle que comença ara

som una mòmia, som dues vaques.

Dins un no-res, dins una absència pura,

aquest silenci és una tortura"

S'animal que no existeix, Antònia Font

Música, Cinema i Literatura en grans dòsis: conseqüència del principi del període d'exàmens

2009-01-18T18:25:00.005+01:00

"El libro de los abrazos" d'Eduardo Galeano i "Fet a casa" de Ramón Aymerich

Amb la mare carabassera, amb el pare carabassó

2009-01-14T01:02:00.004+01:00

- Jo tinc una carabassera que, regant-la i femant-la, em fa cinc carabasses.
- Com cinc carabasses?
- Què quantes?
- Dues carabasses!

______I, per fi, tenim ací a les dues carabasses: a la mare i al pare; un pare i una mare que no són ni mares ni pares, ni dona ni home, ni tampoc amants; la marecarabassera i el parecarabassó si són alguna cosa és dos grans elements que es conegueren pegant bacs en forma d'home daurat i hipèrbole de sí mateixa pels carrers de Benimaclet on, des d'aleshores, cada dia que toca jugar una partida, la marecarabassera continua repartint totes les penyores que ha anat arreplegant: nassos de tots els colors inimaginables, antifaços qual vol transatlàntic, pinyes... Estigueu atents, no siga que del no res, escolteu el seu:
______

- De qui és esta penyora?
- Meua servidora.
- Què demanes per ella?
- Un poquet més i un poquet menys.
- Pues fes...
__

_____I, d'esta forma, marecarabassera i parecarabassó van arrastrant i alimentant a unes quantes carabasses. Què bones!

http://parecarabasso.blogspot.com/
http://marecarabassera.blogspot.com

Buit de paraules

2009-01-08T21:51:00.006+01:00

_____Recta, caminava recta, en una altra dimensió quan vaig obrir la porta i tirí a seure. Ui, perdó, crec que m'he equivocat.

_____Cagada.

_____

_____Ja era tard, prou tard i malgrat estar més morta que viva intentaves llegir les últimes pàgines de Mal d'Escola de Daniel Pennac. Fins que vas deixar el llibre a la tauleta de nit i apagares el llum. No, no podies. Un assaig vols llegir ara?! Pegares voltes, l'edredó caigué (ara cau per ací, ara per allà: fundes del Ikea, precioses però xicotetes!). De costat, va: provares a adormir-te com sempre però resultà que tenies les cames molt endolorides i el pes d'una sobre l'altra et molestava. Era com aquell dolor de quan eres xicoteta i creixies i et feia mal darrere dels genolls. I és que encara estàs creixent (o no). O sí, senyora, sí. Tornares, una al costat de l'altra però tampoc, feia mal. I t'acabà entrant inevitablement la fam. Un yougurt de coco. Ale, contenta? Despertares a mig veïnat! Vinga, va, ara cí! Tornares a provar amb Daniel Pennac, amb l'edredó i amb les cames però res. Toca, al bany, doncs. I ara agafares una revista que tens a la tauleta des de fa mesos i que encara no has llegit. DESISTIRES! Quin perill, quina gran elecció! Es va vore com encengueres el llum, segueres i et recolsares contra la paret. La jirafa encara hi era amb tu, que això encara no ho havíem dit, d'ella no te'n vas separar tota la nit. I, aleshores, provares amb els contes. Un i un altre. Dos en vas llegir. I digueres: mira tu, el tercer el vaig analitzar l'any passat, quin follón se montà a classe, tu! Si ell ho sabera! La cosa canvià, per fi. Encara estaves desvel·là, això per descomptat, però era diferent. Vaig sentir com les teues neurones deien: "joder". I dixares els contes com si t'espantaren, vés a saber tu. No passa res, tenies més llibres des contes: a falta d'un, dos. I ahí sí que vaig sentir un "joder" ben fort. Ja no podies més, estaves esgotada. La següent etapa ja sabem quina era i, per això mateix, no la comentarem. I, d'aquesta manera, t'acabares adormint amb les cames com sempre i la jirafa entre braços.

_____-A tu te pareix normal adormir-te abraçà a un peluxe i amb tot de trastos per ahí dins del llit? Tu no estàs bé. Va, afanya't que no t'ha sonat el despertador.

_____-Calla, que he passat molt mala nit...

_____-Ui, sí! Quina mala cara fas! Ja voldria jo, ja.

_____-Imagina't la teua... Ja? Són i mitja?

_____I no. No era Daniel Pennac. Tampoc era Quim Monzó. I, encara menys, Sergi Pàmies. Són d'aquells que han escrit i solament una ha llegit. I, aquella nit, ni tant sols llegir. No feia falta.

___

_____Cagada?

Un anyet té el meu bloc

2009-01-04T00:13:00.002+01:00

_____Un anyet té el meu bloc. I, segurament, hauria d'escriure alguna cosa mínimament currà i bonica però no. No ho vaig a fer. Una nota d'agraïment al lector, potser, però no. No ho vaig a fer. Una nota dient com m'agrada que me comenteu, potser, però no. No ho vaig a fer. Una nota demanant perdó per escriure en frases tan curtes, potser, però no. No ho vaig a fer. Una nota explicant-vos com m'agrada visitar les vostres cases blogueres i que esdevinguem de la mateixa família, potser, però no. No ho vaig a fer. I no ho vaig a fer perquè avui no m'avellix escriure res. Perquè la cosa que més m'agrada del meu bloc és que puc escriure el que vullga i quan vullga. I, bé, va, que malgrat notes com aquesta, contineu visitant esta casa meua.

2 de gener del 2009: Primer dia de l'any!

2009-01-02T16:16:00.003+01:00

"Ara entrem en ixe període de l'any en que t'equivoques cada dia al escriure la data"

(només fer les segones campanades)

I, efectivament, avui podem dir que és el primer dia de l'any perquè, qui estava viu ahir?

Balanç 2008

2008-12-24T18:40:00.006+01:00

_____I, una vegada més, este any ha passat a tota velocitat. No puc dir que moltes coses han canviat perquè crec que encara estan canviant. Tots els pilars de la casa han caigut al llarg de l'any (ZAS!) i alguns ja tornen a estar drets, a d'altres encara els falta un poquet. Però no passa res. Qüestió de cicles (que com els econòmics, per molt que la paraula no deixe entendre això, són irregulars i imprevisibles).

_____Sis mesos de dissertar a tope i teoritzar mogolló per a acabar fent el BAC i rebent felicitacions a l'Embaixada francesa. Unes setmanes per a decidir què fer: Institut d'Études Politiques de Paris, Comunicació a la UPF o la doble d'Economia a la UV. I decidir, de quina manera, quedar-me a casa i estudiar lo inimaginable setmanes abans. Un quatrimestre i set exàmens que encara no he començat a preparar. Un poc de desengany a la Universitat (supose que natural) però, això sí, com ara no s'havia viscut mai al Liceu! Estudiar no ho és tot, per fi. I ausades que no, perquè no parem de fer-ne de totes els colors ni entre setmana.

_____Unes quantes persones que se'n van i se me repartixen per Europa. Per molt que ho intentes, el que era no pot ser. Però quan és, ompli massa. Personetes que apareixen de la forma més estranya i moderna que poden aparéixer i que, en pocs mesos, esdevenen de la família i tu que te'n alegres moltíssim cada vegada que t'adopten a sa casa que ja és com ta casa, on no et riryen massa quan en senyal d'agraïment els fas l'escurà en aquella pica tan fonda. Afrancesats, que cada un en el seu món, et continuen dient "Marina, estàs loca" i regalante algún Playmobil que altre de tant, que no fallen als dinars dels dimecres i que continuen abraçante quan despertes de matí entre ells. I demés personatges que trauen el cabet des de pobles de la comarca o des de l'altra punta del país. Que pareix que faça molta de la última, però de seguida és com si no fera res. I camps de maduixes massa collits que acaben desapareixent però, per tant, convidant a tornar a plantar en uns altres terrenys. Amb tot, tot un montó de matins,vesprades i nits de lo més relaxats o de lo més destroiers, però amb alguna que altra família.

_____El poble que dixa de ser el poble. I ara vas a comprar llom i et diuen "jo vaig raere d'ixa xica forastera" i tu penses: dona, que sóc d'ací al costat, eh? I hui, que vas al forn i demanes dos vienes de pa i el xicon que no devia tindre més de 40 anys et pregunta "Alguna cosa més, Marina?". I tu te quedes morta perquè no saps com sap el teu nom. Massalfassar no té més de 1200 habitants però tampoc creia jo que anara a ser com Ventdelplà, "un poble on tot es sap". Fa fred, això sí. Més fred que a Meliana. I jo no estic loca però ningú em creu. Es senten els grills a l'estiu i ara a l'hivern tot es tranquil·litat també. Però, ah! Pobra de tu si perds EL tren. I si en perds dos, ja saps que ixe dia acabaràs no eixint de casa. Encara que ara ja pots anar dient "dale, al embrague que nos vamos!". A la cuina però, quan estic al foc encara me gire per a agafar els cuberts, tot i que en esta casa, els cuberts estan a l'esquerra del foguer i no d'arrere.

_____I, entre unes coses i altres, un any que ho ha canviat tot. Un fum de canvis que s'han anat dissenyant i construint arreu del món: de l'Europa d'Amsterdam i Bruges a la California de San Francisco i l'Amèrica inventada de Las Vegas, de les meues ciutats de referència, París i Barcelona a les platges de Los Ángeles i Santa Barbara, de les muntanyes de la Rioja i Gipuzkoa a la planura de l'Horta de València, perquè a València és on es gesta tot. I com sempre que no falten mai uns bitllets d'avió i de tren a la tauleta de nit. Que, com he dit al principi, tot açò encara està en marxa. I que ho estiga per molts d'anys. Bon any a tots!

_____A la foto: un home nada a prop de Sausalito, California. La seua terra també és el mar.

Va de revistes (II) XXI

2008-12-23T12:38:00.002+01:00

___XXI (www.leblogde21.com)

___

__XXI és una revista francesa de divulgació que tracta tota mena de temes d'actualitat. Ben al contrari que la majoria de les revistes, aquesta no es troba als quioscos sinó a les llibreries ja que es troba a mitan camí entre la revista i el llibre. També es pot rebre a casa. És de caràcter trimestral i, a la seua web, s'hi pot consultar una part del contingut així com també material inèdit.

_____XXI és un conjunt de reportatges, una revista que naix sota influència americana: XXI cultiva el reportatge, un gènere molt popular als Estats-Units d'Amèrica que anomenen "narrative writing" i que és la marca de molts grans èxits editorials ja internacionls com The New York Times Magazine, The New Yorker o Vanity Fair. Allà però, estan acostumats a que els reportatges ocupen entre 10 i 30 pàgines no com a casa nostra on són considerablement més curts.

_____XXI ve amb una portada a tot color, dura, que t'atrau cap unes pàgines plenes d'informació. Cada número es divideix, a grosso modo, en quatre parts:

_____1)LE MONDE PAR XXI (30 pàgines): Una síntesi dels esdeveniments més importants del trimestre. Un anàlisis que es divideix en nou seccions: APERCU (comentari de quatre notícies), CONTRECHAMP (anàlisi de la reacció a un esdeveniment en els diferents llocs estratègics mundials), MOTS POUR MOTS (les reaccions al discurs d'alguna persona coneguda), DE L'INTERIEUR (a través del relat d'algún afectat, comentari d'una notícia), FLASH-BACK (anàlisi de l'evolució d'X), DÉTONNANT (un grapat de xicotetes notícies de les que sovint els grans mitjans de comunicació no en fan ressó i que no deixen de ser molt sorprenents), ILS OU ELLES FONT AVANCER LE MONDE (unes quantes biografies d'algunes persones que permeten caminar cap a un món més agradable i just), IL OU ELLE A DIT (grans cites d'un personatge important), DANS L'OEUF (quatre notícies al voltant de situacions que creen conflicte).

_____2) LE DOSSIER DE XXI (60 pàgines): Al voltant d'un mateix tema, tota una síntesi i quatre resportatges dels quals un tot en imatges signat per un fotoperiodista.

_____3) LES FOCUS DE XXI (80 pàgines) Dos reportatges, un documental, una enquesta sobre una persona coneguda que crea conflicte, una entrevista a fons a un testimoni, la narració d'un periodista esdevingut actor d'una història viscuda...

_____4) LE REPORTAGE EN BD (30 pàgines) La força del reportatge en còmic, seguint l'exemple de Persépolis, Pyongyang ou d'un fotògraf.
__

_____El que més em sobta i m'agrada de XXI és que el seu contingut a penes ve firmat per una redacció fixa. Cada trimestre, s'encarreguen els reportatges, les fotos, els còmics, les enquestes... a especialistes de cada tema. I no és precisament gent poc coneguda. Al final de cada número venen unes xicotetes biografies de cada persona que ha participat al número de XXI i són d'eixes coses que lliges en uns minuts i et fan entrar una enveja considerable. Quines vides, senyors. Una revista totalment recomanable a tot els inquiets, a tots els que no volen deixar d'aprendre coses noves i que tenen una ment ben oberta, independentment de l'edat que tinguen perquè XXI no ho posa gens difícil. Una revista que, possiblement, cubrisca un buit del món editorial, però no com Silenci, ara del món editorial mundial.

_____I una curiositat. De qui és XXI? Qui mana a XXI?

_____El 33% és de Laurent Beccaria, director de XXI. Un altre 33% de Patrick de Sint-Exupéry, redactor en cap de XXI. Un 20% de l'Editorial Gallimard i la resta es la reparteixen entre Flammarion i altres personalitats de la Cultura i la Informació a França. Tota una macedònia d'accionistes que transmet a la revista personalitat, objectivitat i, al mateix temps, la legitima. Com ja he dit abans: és una revista per a tots i cada un de nosaltres.

Va de revistes (I) SILENCI

2008-12-14T18:55:00.003+01:00

Silenci (www.silenci.info)

_____Silenci és una revista cultural valenciana i gratuïta que es reparteix a diferents punts de l'àrea metropolitana deValència (sobretot a les Cases de la Cultura però també al campus de Blasco Ibáñez, a la UPV, al IVAJ, al IVAM, al Teatre Principal, al Teatre Olympia... per citar-ne alguns llocs). És de caràcter mensual i consultable gratuïtament a la seua web.

_____En la meua opinió, la qualitat gràfica és molt bona: bon paper, 68 planes a tot color i una maquetació més que moderna. Una bona part del contingut ve firmat per la mateixa redacció (si no m'equivoque es tracta d'una redacció molt jove) i, la resta, per una xarxa de col·laboradors fixos especialistes dels àmbits que tracten: Música, Teatre, Literatura, Gastronomia... Com deien al editorial del seu primer número: "Silenci aborda amb reportatges, entrevistes, recomanacions, ressenyes i articles d´opinió els temes culturals més rellevants com la literatura, el cinema, la música, el teatre i l´art. Però no vol quedar-se allí, vol anar més enllà, tractarà d´apropar alguns aspectes de la nostra cultura amb seccions com Mirall, Fusió, Oficis, Oxigen, Mercat... on es presenten personatges, exemples d´integració, ocupacions o viatges sense oblidar la gastronomia, les noves tendències o altres expressions artístiques".

_____Al meu entendre, una revista molt completa i que ompli un dels grans buits de la industria editorial valenciana. Una excel·lent revista que no cau en el flolklore que tant ens agrada als valencians (quin gran parany!) i que aporta una visió molt moderna de l'actualitat cultural valenciana. Una revista digna del segle XXI. Enhorabona!

Sistema educatiu superior (Eleccions a Claustre de la UV, manifestació per l'ensenyament i Bolònia)

2008-12-02T15:34:00.002+01:00

_____Dijous passat, a la Universitat de València, estava en joc l'assignació dels 75 escons del Claustre que corresponen als estudiants. Per primera vegada estava cridada a les urnes i me vaig estrenar. Tot i que no es poden comparar amb unes eleccions polítiques municipals, autonòmiques, estatals... ni de bon troç, aquell matí, només alçar-me, vaig pensat: Marina, has d'anar a votar. La meua amiga C. sempre diu que quan ella siga Presidenta obligarà a votar, jo no sé si ho faria però, de totes maneres, m'enfade quan algú em diu que no va a votar, siga de la ideologia que siga. És un acte de responsabilitat social i, amb tot, en el context que siga i siguen quines siguen les llistes o candidats que es presenten, crec que s'ha de votar. Ni que siga en blanc.

__
_____No milite a cap partit ni a cap sindicat i crec que, si algún dia ho faig, hauran de passar molts anys. No és per falta de ganes perquè ganes no me'n falten sinó perquè no existeix un projecte que m'agrada i m'òmpliga: digueu-me exigent o digueu-me idealista. M'és igual, ja estic acostumada.

_____
_____Si he de ser sincera, fins l'últim moment no vaig decir el meu vot. Al llarg d'els dies de campanya electoral, quan em deixava caure pel primer pis, vaig farolejar un poc els estants dels diferents "sindicats" que es presentaven per la Facultat d'Economia de la UV i no sabia si riure o plorar. El que tenia al davant no eren sindicats d'estudiants. No ho eren. No eren més que braços de partits polítics portats a la Universitat i cartells i programes buits de canvi i propostes realitzables i coherents en el context universitari valencià actual.

__
_____Vaig votar, sí. Però ho vaig fer amb els ulls tancats. I, desprès d'haver dipositat el sobre, vaig vore a un interventor d'X, li vaig somriure i se'm quedà mirant, segurament pensant "ens coneixem?": perquè pareixeu els més serios, li vaig dir. No sé si em va entendre però jo me vaig quedar tranquil·la i me'n torní cap a classe (jo sola perquè, clar, no vaig trobar ningú de classe que m'acompanyara a votar).
___
_____I ara dic jo:
_____A l'endemà vaig vore a la web de la UV els resultats de l'escrutini, els nivells de participació... I, amb tot, el nivell de participació global a la UV no degué ser de més d'un 11%. És un simple percentatge d'unes eleccions a Claustre d'una Universitat però, al meu entendre, són dos números plens de significat: com és possible que a la Universitat, un lloc on suposadament la gent hi va a estudiar, a desenvolupar encara més un sentit crític que es suposa que ja tenen, a paliar i crear inquietuds dins seu... com és possible que la gent no vote? I, encara menys, a les Facultats de Ciències Socials? Certament, n'hi ha alguna cosa molt greu que no funciona en este sistema educatiu superior. Bolònia no crec que ho arregle però tampoc crec vaja a ser lo pitjor que se li ha tirat a la Universitat en estos anys de democràcia. El que tenim ací és un greu problema estructural, un sistema educatiu superior que cal revisar de dalt a baix però, per a d'això, hem de començar per un altre lloc: per l'escola i pels instituts. I, la manifestació de dissabte passat a València que va reunir decenes de milers de persones, és una senyal de que n'hi ha gent que se'n adona, gent que sap que n'hi ha moltes coses que no funcionen bé. I si no funcionen bé a l'escola primària, com ho han de fer a la Universitat? Les desigualtats s'acumulen en sistema i els estudiants som el que ens ha ajudat a ser. Mirem enrere, treballem des de la base i anem pujant. Pensem sobre els rols que han d'assolir este tipus d'institucions, pensem-hi molt perquè crec que és un dels punts on s'han comès més errors. Altres països europeus han aconseguit uns resultats molt millors als nostres: nosaltres per què no hauríem de poder? És qüestió de no tindre por a analitzar-ho tot, a qüestionar-ho i canviar les rodes. N'hi ha moltes coses en joc i el camí és llarg. Però factible. Jo hi crec: i tu?

Bones costums

2008-11-25T00:17:00.005+01:00

ii_____Sí, ja ho sabem que tenim una certa edat com per a anar mirant esta classe de vídeos. Sí, també sabem que són pingüins versionant cançons comercials. I un home convidant-nos a ballar amb una cançó molt tonta! Nosaltres, la única cosa que no volem és perdre el francès que sabem i eixa és la música que ens trobem i ens troben. I si a més ens divertim cantant i interpretant-ho tot... Potser sí que ens hauríem de mirar lo nostre ("tú, mírate lo tuyo!"). I què?

____

_____je sais c'est vrai ma chanson est naïve

même un peu bête , mais bien inoffensive

et même si elle ne change pas le monde

elle vous invite a entrer dans la ronde

Oh toi plus moi plus tous ceux qui le veulent

plus lui plus elle et tous ceux qui sont seuls

allez venez et entrez dans la danse

allez venez c'est notre jour de chance

Grégoire

I, mirant a vore qui era este home, he trobat coses molt interessants. Demà més!

_____Amb tot, no aneu a creure que no sóc una xica seria. Que jo ho sóc molt, eh?

Xicotets plaers

2008-11-22T16:16:00.004+01:00

_____M’envia Blai, la personeta que hi ha rere Hic et Nunc, un mem que corre aquests dies per la blogosfera. Com ell explica al seu bloc, es tracta d’enumerar sis coses sense importància que et facen feliç i després passar el mem a sis bloguistes més.

_____Així doncs, ací teniu la meua llista:
-Caminar al vespre, a València, amb música o sense, cap al metro.
-Quan mires algú buscant-hi una mirada i la trobes i tot ha quedat dit.
-Les telefonades amb música en directe.
-El mosset de xocolate de desprès de dinar.
-El picnic i el bombó al solet dels dilluns i dimecres i el posterior "no anem a classe, no?...".
-Despertar-me a mitan nit i acoplar-me a les posicions dels demés, en família (en qualsevol d'elles) i que els altres s'acoplen a tu. Com este divendres. O dijous de la setmana passada.

_____I la meua llista de bloguistes:
-Víctor de http://twentypv.blogspot.com
-Clara de http://noiadevidre3.blogspot.com
-Marc de http://eldescredit.blogspot.com/
-Vicent de http://esmeunaturalestrist.blogspot.com/
-Rubén de http://elcineavenida.blogspot.com/
-Dani de http://elcadafal.wordpress.com/

_____I bé, que ho faça qui ho desitge!

Massalfassar vs Meliana

2008-11-16T23:47:00.003+01:00

D'ençà que visc a Massalfassar és més difícil concentrar-se. I això que hi regna la tranquil·litat.

Qui té més estil?

2008-11-09T21:56:00.003+01:00

_____Tenia tota una entrada escrita però desprenia tanta mala llet que l'he esborrada. Perquè a mi no m'agrada estar de mala llet, ni contagiar-la. Aixina que, abans de dormir, us deixe amb una curiositat de la xarxa. N. s'ha empenyat en penjar un vídeo dels afrancesats al Youtube (per una aposta) de quan, durant l'interail del 2008, vam decidir deixar-nos caure a Luxemburg i, com no n'hi havia res a visitar ni ningún barri agradable per a passejar, ens vam passar la vesprada fent la croqueta i jugant en uns jardins. Al penjar-lo, hem trobat uns vídeos d'altra gent fent la croqueta i l'animal al mateix lloc. Qui diga que a Luxemburg no n'hi ha res a fer és que no hi ha estat. Quin dolor de mandíbula! : )

____

_____Nosaltres:

____

___

_____Uns altres:

_____

Las cosas o se hacen bien o no se hacen

2008-11-06T22:59:00.002+01:00

Corrección: conozco a tu padre. Mos ha fotut la nit! Sebastián, sé que algo estás ocultándome... (Ariel?) Ai, els llençols impregnats. La mare que va i el pare que torna. Q'has fet? Mother of mine! Chan, chan, chan! Te quiero, te adoro, te compro un loro. Cual gradas... Más cursi que un repollo con lazos. A òsties! Será posible... Don't worry. Si home! Estàs que... Estate! Jo sí que sóc un personatge! No me lo puedo creer! Oh yeah! Como te quedas? Morteta. Flipa. Yo lo veo. Vinga, va! Incroyable, magnifique, impressionant! Tú sí que sabes, sí! Troglodita, això és lo que eres. Relax. Colega. La teua llengua juguetona. No hay palabras. Mala por. Il faut que tu respires. Dans la vie il y a deux chemins, le bon et le mauvais... si tu prends le bon chemin ça ira, mais si tu prens le mauvais chemin ça n'ira pas ma grande. Indignante. Sin más. Ves espai. Boca i Dent. Vaia tela. Aigüeta de la bona. Este home és un home satisfet. Estem fetes unes senyores. Som les millors. A vore, s'il vous plaît... Child abused. Però, tu! Qué haces en tu tiempo libre? Anem a vore. Les coses clares i el xocolate espès. Faltaría más. Tots locos. Diós los crea y ellos se juntan. Si pues... Perquè en el món ha d'haver de tot (i més!). Eso es lo que tu te crees. Què fort! Esas cosas nunca se saben. Por qué paso has dicho que vas? Sigues en el podio.

Un país en Urgències

2008-11-05T00:42:00.005+01:00

_____El mateix mes que jo vaig fer dos anys, la van operar del cor per primera vegada i li van dir que a la decena d'anys començaria a patir problemes derivats de la vàlvula que portava. Dit i fet, fa sis anys va patir una primera trombòsi i el cos se li va quedar mig paralitzat. Des d'aleshores, any rere any va acomulant trombòsis i derrames cerebrals però se'n va eixint. Per què? Per què no hi ha a València una dona amb més voluntat que ella. No per una altra cosa.

_____Avui dimarts he tornat al Clínic, desprès d'un any, tornava a ser a cardiologia. Em sorprèn sempre la facilitat en què una pot entrar a l'Hospital: baixes del Metro, creues el carrer, obris la porta, crides l'ascensor, ixes, busques la porta de l'habitació i hi ets. I, davant teu, sense fronteres, ni més ni menys que dos persones amb greus problemes de cor lluitant per la vida.

_____Supose que deu ser perquè a Urgències i a planta hi vaig poc (això ara perquè ja n'he passat jo prou, també... ) però, cada vegada, ho veig tot més degradat. 72 hores al Clínic: 8 hores en una cadira a Urgències esperant sent atesa (amb un derrame cerebral!), 10hores en observació i 2 dies ràpids de planta. I demà a casa. I "Señora, ha tenido mucha suerte de poderse quedar, a muchos nada más salir de observación, los mandamos a casa porque aquí ya no cabemos más".

_____Una estoneta desprès, la dona que cuida a la companya d'habitació de ma iaia li pregunta a ma mare: "oiga, usted que debe de estar enterada de estas cosas: usted no sabrá por casualidad el teléfono ese al que tengo que llamar para que los viernes venga alguien, me lave a mi madre y me ayude a llevarla a casa de mi hermana, verdad?". Vinga, comença a esperar.

_____

_____Xè, jo no ho sé però a mi açò no em pareix ni normal. I supose (i espere) que a la demés gent tampoc. A vegades diem que no fem prou extranyant-nos'en de de les coses però és que ha arribat a un punt que ja ni ens en extranyem. Jo ja visc en normalitat la malaltia de ma iaia i el tracte que reb així com també la depressió de ma mare que en deriva (que, a part, té altres fonts, curiosament, també públiques) i, de veres, que no n'hi ha dret. No sé com però este Govern Valencià nostre ("Som progrès, som ajuda als teus, som CV") necessita una bona oposició i ja. M'ofega no vore una solució, en serio. I, mentrestant, eleccions als EU: nosaltres ens queixem, però allà no poden ni trepitjar l'Hospital. "Vivre pour voir"!

___

_____Al llit i al món paral·lel (a vegades, encara m'imagine aquell Planeta que M. i jo vam dibuixar fa uns anys en una llibreta d'ixes negretes Enri que sempre ens emportem a les acampades, un Planeta en el que solament vivíem els qui volíem i com volíem). Avui ha sigut un ia d'ixos en que si ara algú em diguera alguna cosa i jo siguera un home, diria: "Senyora, és que tot això me sua soberadamen sa polla" perquè ja no estic per res (la vida està en les cançons d'Antònia Font, per si no ho sabíeu encara).

Primer dia Quique de l'any

2008-10-30T19:16:00.004+01:00

_____Quan eixir del llit pel matí es converteix en una tasca més complicada que mai. Quan entrar al bany és una feina encara més complexa i llevar-se el pijama i els calcetins fins que l'estufa no ho ha calfat tot ben bé és impossible. Quan baixar a la cuina es converteix en un "ja em faré un calentet a la Universitat: un suc fred i ràpid ara sí que no!". Quan puges al cotxe i els cristals estan banyats i les teues mans no responen a res, ni la teua veu pot dir "bon dia", ni els teus oïts poden escoltar aquell programa de la ràdio que abans tan escoltaves i ara ja no t'agrada. Quan et quedes callada i, al baixar, traus l'ipod i et connectes i li dius "repeat". Quan ha vingut l'hivern i el primer exàmen, ha arribat Quique. En el fons, ja se'l trobava a faltar.

_____I tu ja saps per què. "Algo tendrían que contar los escalones con pantalones arrastrados por el suelo, algo el asiento trasero que me ofrecía tu coche y el humo del cenicero que acabó por rebosar. Es una historia que se escribe en los portales, la breve intensidad de las primeras luces y los conserjes de noche cuidan de los hostales y todas las camareras que quisieron escuchar. Tu siempre estabas dispuesta, es domingo por la tarde, la suerte es una ramera de primera calidad... y los conserjes de noche, cuidan de los hostales y todas las camareras que quisieron escuchar.Es una historia que se escribe en las postales con la necesidad de madrugar los lunes."

Quin model turístic per a quina ciutat? (Ryanair ens deixa, o la fan deixar-nos)

2008-10-27T23:33:00.006+01:00

_____El dia 24 d'Octubre la premsa recollia ja oficialment que Ryanair deixava València. Bé, que suprimia moltíssimes de les seues línies que ixen des de l'aeroport de Manises. Curiosament, recorde que l'estiu passat tornant de París a València, vam llegir a Le Monde que era possible que aquesta connexió desapareguera per falta d'ajudes de la Generalitat. Ho llegíem en un vol Ryanair i li déiem a H. (que aquesta setmana el tenim per ací!), mig de broma, que quina llàstima, que ho sentíem moltíssim però que no tornaríem a visitar-lo.

_____I ara, una vegada més, la Generalitat Valenciana ha fet la seua. I la connexió amb París de baix cost la perdem. I tantíssimes altres. L'aeroport de València no brilla per la seua multitud de connexions europees ni encara menys internacionals i, amb els vols de baix cost, pareixia que recobrava vida. Però s'ha triat no valorar-les. I nosaltres que ens preguntem per què.

_____No cal dir que la Generalitat Valenciana no fa res perquè sí i, sobretot, si no va a traure'n cap benefici. Darrere d'aquesta decisió s'amaguen doncs, segurament, barbaritats d'interessos econòmics que preferisc no saber perquè "per a què?", si ja en sabem prou. N'hi ha una cosa però, que hi va fortament lligada i que m'interessa més, que és la del model turístic que volem i es vol per a València.

_____Les línies de baix cost, Ryanair en aquest cas, acostumen a portar a les ciutats a persones que més que a fer negocis venen de vacances i que, normalment, són d'una classe més aviat mitjana. Colles de gent jove en motxilles, parelles ... Gent que dorm d'albergs, que sopa a Ciutat Vella i ix a prendre una copa al Carrer Caballers. Una radiografia sociològica que contrasta bastant amb el tipus de turisme que la Generalitat Valenciana i l'Ajuntament de València estan promovent últimament: no crec que els usuaris de Ryanair vagen a la Fórmula 1, a sentir una òpera al Palau de les Arts o a jugar unes partidetes de golf a La Marina. Veig doncs un clar gest de defensa en aquesta decisió de no subvencionar Ryanair: que deixe de cubrir València amb els seus vols i tota aquesta gent no vindrà.

_____I vet ací la qüestió central: és veritat que no ens fa gràcia que una colla d'italians vinguen a passar uns dies a València i es bufen i ho deixen tot empastrat però també és veritat que no ens fa gràcia que solament es promoga el turisme de luxe i, a més, en diners públics.

_____Quin model turístic volem per a València? Què és el que més ens convé? És bo i sà dir SÍ o dir NO a determinats perfils de visitants? És una qüestió massa llarga i complexa que preferisc raonar un altre dia. Però és, sense cap mena de dubte, una decisió massa important com per a no preocupar-se'n. Sinó, mireu Barcelona: tan bonica i familiar que era ella i, ara, tan perduda entre alemanys i americans. Amb tot, estes ciutats mai deixaran de tindre una gràcia especial però, què millor que atinar en el model turístic que volem per a la nostra ciutat que, al cap i a la fi, és una decisió que ens afecta més a nosaltres que als qui ens visiten. Benvinguts siguem a València!

_____

_____Amb tot, a més a més, els valencians ara tenim horitzons més reduits a l'hora de viatjar. I això, en una València moderna i globalitzada que és la que intenten ensenyar des de les institucions, tampoc va molt de la maneta. Jo però, mentres puga, continuaré pegant bacs pel món i visitant a H. i si fa falta agafar Clickair, doncs l'agafarem. Quin remei.

Tots som Súpers

2008-10-25T16:23:00.002+02:00

I tu, també vas rebre la carta de jubilació als 16 anys?

"Tots som Súpers, tots som grans, siguem petits o gegants, tots som tan originals, no en trobareu pas dos iguals"

Barça: perill

2008-10-23T20:00:00.004+02:00

_____"El fútbol español hace estragos en Marruecos. Yassin Belassal, de 18 años, es un hincha del FC Barcelona al que su pasión por ese club le acaba de costar 18 meses de cárcel. A principios de semana, durante el recreo, escribió en la pizarra de su clase la divisa de Marruecos, "Dios, Patria, Rey" (Ala, El Watan, Malik), pero sustituyó la última palabra por la de 'Barça'. La ocurrencia no gustó a la dirección del instituto de Ait Ourir, un pueblo cerca de Marraquech, que la denunció a la Gendarmería. Sus agentes interrogaron a los alumnos a mamporrazos, según el diario Al Jarida al Oula, y Belassal confesó ser el autor de la fechoría."

_____Extret de http://www.elpais.com/

_____I mentrestant, anit, a l'Horta Nord: la penya del Pàmpol (mons progenitors, alguns progenitors d'amics i nosaltres de tant en tant) es disposava a eixir a sopar, fer-se unes cervessetes i vore el Barça. El Pàmpol sempre es reuneix per vore el Barça quan juga Champions. Fins ara, es reunia al Gurugú, a Meliana. I sinó, sempre trobaven algun altre lloc. Ahir però, al entrar al Gurugú ens van advertir amb més cara de pocs amics que d'amics que no pensaven ficar el Barça sinó l'Atlètic de Madrid i que allí no podíem sopar. Bé. Provem al Bar de l'Estació de Foios, al bar de davant de casa R., a l'Infern de Massalfassar (tancat), a Casa el Tio Toni de Massalfassar, a Almàssera... A tots els llocs féien l'Atlètic de Madrid. I si preguntaves pel Barça, prepara't per a la cara que et féien. I això, abans no era aixina. Vam acabar a casa els B., a Foios, escoltant a Puyal per la ràdio i menjant-nos un plat de sépia en ceba fet per mon progenitor (no sé jo si en un altre lloc hauríem sopat aixina de bé, que s'aguanten, que a partir d'ara no tornarem a sopar allí: sort que n'hi ha crísi!). Una es pregunta moltes coses desprès d'això. I, com sempre, no en troba respostes. Un dia d'estos, sense voler-ho, haurem passat a la clandestinitat. I tindrem sort si no ens passa res com a Yassin Belassal. En fi, serà veritat això de que "som més que un club" perquè ser culè, no és fàcil.

Mateu-me

2008-10-20T22:31:00.004+02:00

_____Estic insoportable avui, en sóc concient. Jo no sé com C., J., N. i els de la Ribera m'han aguantat tot el dia a la Universitat. Ni sé com els meus progenitors no m'han desheretat encara (serà que, amb tot, sóc molt bona filla). I no sé què me passa però estic a punt de començar a pegar-me cabotaes contra la taula. I veig el meu estòmac i li dic: "fill, tranquilitzat! què tens? estàs nerviós?". I aleshores li he donat un Almax perquè no m'avellix pegar-me amb ell a mitan nit o demà de matí. Que demà és dimarts i no anem a classe però anem al dentista (tinc poreta però ja no em fique nerviosa per això! ja no faig que les infermeres em perseguisquen pels passadissos, no, això ja està superat, Marina!), i a fer-se el certificat del metge que acredite que puc conduir (i haver de dir-li que sí, que tinc 18 anys i ja estic cega, sorda, he passat varies vegades per quiròfan, que "tengo X y es hereditario", que ja sé que hauria de cuidar-me la columna i que no ho faig i tot això que em toca contar sempre). Ah, i aniré a tallar-me el monyo que ja toca (i com m'entre la volà me'l tallaré curt curt i vos fotreu tots i jo tornaré a somriure molt molt molt perquè m'encanta dur el monyo curt)... No ho sé i, com no ho sé ni ho sabré, me'n vaig al sobre i al meu món paral·lel. Que allí tot és de color de mantes (i, més tard, d'Antònies!)

"Las dos almas de la francophonie"

2008-10-14T16:38:00.003+02:00

_____"Soy un afrancesado consorte. En mi casa, por lo tanto, la lengua de Michel de Montaigne es de uso cotidiano. El francés, para mi, no necesita valores añadidos porque su utilidad es intrínseca a su uso. Hasta su muerte, nuestra querida perra fue también un animal bilingüe catalán-francés. Nunca tuvimos un malentendido sociolingüístico con ella. Le hablábamos y nos entendía sin queja aparente por nuestro bilingüismo familiar. Supongo que, a lo largo de sus catorce años de vida, entendió también el castellano, porque, en Valencia, como es lógico pensar, la lengua de Cervantes se aprende como cualquier virus ambiental: por contagio.
_____

_____Les participo de mi anecdotario biográfico sin valor de análisis sociológico, por supuesto. Pero entenderán así mi escisión sentimental ante ciertas salidas de tono de los representantes más elevados de la francofonía. Como saben, la Academia de la Lengua Francesa ha rechazado la reforma del artículo 1 de la Constitución de nuestro país vecino, aprobada por la Asamblea el 22 de mayo, en la que añade que «las lenguas regionales, como el catalán y el euskera, pertenecen al patrimonio francés». La madre de todas las academias exige que se retire el texto porque, según sus eminencias, «nos parece que colocar las lenguas regionales antes que el francés en la Constitución es un desafío a la lógica y una negación a la república, una confusión del principio de nación y objeto de política». Los académicos de la institución fundada por Richelieu 150 años ante de la Revolución francesa no dudan que las lenguas regionales pertenecen al patrimonio común y son muestra de «la riqueza de la nación francesa», pero creen, con su superior criterio, que el reconocimiento es un atentado contra la «identidad francesa».
_____A uno, que ya ha vivido este mismo discurso entre los defensores de la Hispanidad y sus provincias, le da un poco de risa tanto esencialismo identitario, impugnado, a nuestro modesto entender, por la complejidad del air du temps. La paradoja francesa -como la de los hispanoparlantes respecto de Puerto Rico, pongamos por ejemplo- es que estas excelencias son las mismas que ponen el grito en el cielo ante el avance del inglés en la sociedad francófona de Canadá y, en general, ante un modelo de globalización construido a la manera del free flow of communication sustentado sobre el poder de las majors y las networks de los Estados Unidos de América.
_____Como afrancesado consorte, y por lo tanto, doblemente leal a la República francesa, siempre me he identificado con la loable defensa, a partir de la iniciativa de Jack Lang el 1981, de toda clase de excepcionalidades culturales con matriz de origen en el hexágono galo: desde la revuelta contra el junk-food de José Bové y la correlativa defensa de la comida del terroir hasta las innumerables ayudas estatales a la producción, distribución, promoción y consumo de las industrias audiovisuales y culturales en la lengua de Molière. Convencido de que el estatus de «cultura protegida» ante la lengua de Hollywood se basa, como es lógico, en la defensa de la diversidad cultural y lingüística que reclamamos para nosotros sólo en la misma medida que los franceses lo hacen para sí. Pero, en los días de lucidez sociolingüística, esta paradoja me revela una doblez discursiva que despierta en mi la profunda escisión entre el Hyde que sobrevive agazapado dentro de mi Jekyll.
_____El lloriqueo contra la lengua del imperio de mister Marshall y la coalición multilateral constituida por el catalán, el bretón y el euskera tiene toda la apariencia de un paranoico eje del mal nacido en el corazón de la vieja Europa -tan culta, democrática y respetuosa- como contrapunto de una grandeur y una francophonie veneradas como reliquias imperiales más allá del valor de cambio real de la lengua francesa. Un delirio sólo atribuible a una institución como la Academia de la Lengua Francesa guiada por el lema A l'immortalité en un país de tradición laica, donde floreció como en ningún otro la joie de vivre. Si nuestra perra levantara la cabeza …"

_____

_____Toni Mollà és periodista i doctor en sociologia.

_____

_____Extret de Euskara Gipuzkoan:

http://www.gipuzkoaeuskara.net/albisteak/1223288422

on també el podeu trobar en anglès, euskera i francès.

Cinc anys

2008-10-07T01:05:00.006+02:00

_____Estava al tren i tornava cap a casa desprès de tot un dia bambant amunt i avall. De matí, si agafe el transport públic, m'agrada llegir o escoltar alguna cosa suau però de vesprada tot és diferent: pot sonar alguna cosa a l'estil “diumenge” o mestres i mestresses del "subidón". Avui, però, no sé per què, he ficat "morceaux" (trossets) i han començat a sonar cançons soltes, una d'arrere d'una altra, recorrent els milers de cançons que hi porte a dins. Ha sonat "La meva terra és el mar" dels Lax'n'Busto i m'he estranyat de portar-la, desprès de tants anys sense escoltar-los. I, de seguida, l'he recordat. I he somrigut. I “repeat”.

_____Fa cinc anys que ens vam conèixer, érem tots uns xiquets, realment. Però jo em creia molt major i ell també s'ho creia. Era la primera vegada que eixíem per a unes quantes setmanes fora de casa i que ho féiem sense pares. Recorde perfectament que R. i jo el vam conèixer un dia que anàrem a vore unes carreres de cavalls i que ens vam fer amics parlant de política (i què en sabíem nosaltres a eixa època de política? si encara ara no en sabem res!). I des d'aquell dia que jo, en silenci, me l'imaginava i el volia tot per mi. Supose que deguí pensar que m'havia enamorat però, ai, las! Una altra vegada: què en sabia jo aleshores de l'amor si encara ara em porta com a cagalló per sèquia? I pensí que seria meu i que segur que ell m'estimava també i que, jo, per tant, havia de somriure i disfrutar-lo tots els dies. I tots els dies parlàvem, i m'ensenyava a tocar acords, i em deixava CD's de música, i em va descobrir “La meva terra és el mar”, i pels matins ens esperava allà a la parada del autobús, i ens deia de quedar el cap de setmana. I un dia, se'n va anar amb aquella altra, amb la de les mamelles grosses i el monyo ros i bonic. I jo hauria d'haver caigut en la més profunda depressió però vaig somriure. M'era igual que estiguera amb aquella i no vaig dir res a ningú. Jo continua volent-lo per a mi i ell pels matins em continuava esperant. I me l'imaginava, perquè com li digué Vicent (http://esmeunaturalestrist.blogspot.com/) a una alumna seu: "Somnia que sou nòvios tantes vegades com vulgues, però no cal que li ho digues a la teua amiga. Els somnis són teus i de ningú més".

_____Passaren uns dies i la xica vingué a parlar en mi: està celosa, Marina, em vaig dir. I jo no recorde què li vaig dir, supose que em quedaria bastant callà i no li diria massa, perquè jo mai sé parlar d'ixes coses. I deixà de parlar-me i les seues amiguetes igual i no em deixaven jugar a volley. Es creien que em fotien però no, perquè a mi mai m'ha agradat el volley i mentres elles jugaven jo era amb ell, i féiem fang i jugàvem al pingpong. I jo que sempre havia sigut una xica molt normal, que els homes no em féien massa cas ni jo a ells i ara, em trobava en el centre d'un terreny de joc. I aleshores jo vaig començar a disfrutar molt i me'n reia moltíssim per dins, tenia gràcia allò. I una bona vesprada, la meua amiga R. plorà molt i molt. I ell i jo anàrem a consolar-la però no ens va dir res i mai m'ho ha volgut dir, encara que ella diu que no ho recorda però segur que ell sí que ho recorda tot això, n'estic segura. Perquè aquella vesprada fou més nostra que de ningú. I aquella em mirava molt malament i jo li sonreia, perquè jo acostume a somriure i no vull mal a ningú. Les mamelles les tenia boniques i el monyo també però era “borde” amb nosaltres. No valia la pena enfadar-se ni res.

_____I avui m'ha dit que si era possible que jo aquesta setmana estiguera enganxada a "Tots es motors". I li he dit que no podia parar d'escoltar-la i m'ha dit que ell tampoc i que este cap de setmana ens podríem vore, després d'uns quants anys. I, jo, aleshores, he pensat que tenia moltes ganes de vore'l i que si ens veiem li contaré moltes coses i que m'escolte i l'escoltaré. Perquè, soles ell, apareix i m'entén en Els Moments de la vida. Perquè, soles ell, em telefona a mitan nit i em fica una cançó en directe i es calla i em penja. Perquè, soles ell, en tres anys que no ens hem vist i hem crescut, em sap sorprendre dia sí dia també.

_____On està la frontera entre ficció i realitat, això mai ho sabrem. I vosaltres, encara menys.

Tardor

2008-09-28T16:48:00.003+02:00

Ha plogut a bots i barrals, ha parat i ha eixit el sol. Les converses cibernètiques ajuden i enfonsen però tot s'agraeix. Quan ha aimanat, he obert la finestra i les mallorquines: les carxofes ja comencen a eixir al camp de davant i, mentrestant, les fulles de la morera s'encullen. He tret les plomes del calaix de baix del tot i he tornat a fer sonar al tio Quique. Ara sí, ara ja puc dir que ha arribat la tardor. Temps al temps.

J'ai tort

2008-09-25T00:47:00.003+02:00

_____"J'ai cherché un endroit pour crier partout dans la ville, je n' l'ai pas trouvé. J'ai cherché dans les écoles. Les écoles sont fermées. Les enfants ne cirent plus. Les enfants ne crient plus. Ils lèvent le doigt, ils m'ont regardée comme si j'étais une folle. J'ai cherché le cri partout. Je n'l'ai pas trouvé dans les théâtres, je n'l'ai pas trouvé dans les cinémas, je n'l'ai pas trouvé dans les lieux de vie, je n'l'ai pas trouvé dans tous les endroits où l'on s'exprimme, je n'l'ai pas trouvé, je n'l'ai pas trouvé dans la cuisine, je n'l'ai pas trouvé dans le salon, je n'l'ai pas trouvé dans la cave, je n'l'ai pas trouvé dans le grenier, je n'l'ai pas trouvé dans le garage, je n'l'ai pas trouvé sur les routes, je n'l'ai pas trouvé dans le jardin public, je n'l'ai pas trouvé dans le... zoo de Vincennes, je l'ai cherché jusqu'au fond de ton lit, je n'ai pas réussi, je n'ai pas trouvé le cri."

______

______"J'ai tort", Camille ("Le Fil", 2005)

Stop i Ceda el Paso

2008-09-23T00:18:00.003+02:00

Creu que ha arribat al cim (8848m) i que, a més, ha arribat acompanyada. Per fi, pensa i somriu i somriu i somriu, molt. Amb tot, ha valgut la pena: han vist de tot, i tot de mil colors i mil formes. I dius mira mamà un cocodril, mira fritu una cafetera, mireu pareix color flam! I les neurones comencen a moure's ben ràpidament, i les hormones, i els glòbuls rojos i els blancs! Sí, ells també! Tot es mou, tot va molt depressa. Pam: stop i ceda el paso. I ara? Qui té prioritat? Ja ho deia el forestal, baixa i baixa per ahí. No tens una altra eixida. Ah, però si tu sí, ella no. I dius: òstia, què fort. I ara què? La dreta sempre va davant. Joder, quin fred. I quin cel.

M'intente entendre. Me cago i no n'hi ha més.

intentar conjugació

[1653; del ll. intentare 'tendir vers; intentar', freqüentatiu de intendĕre]

v tr 1. Obrar per atènyer la consecució d'un fi.

2 .DR PROC Promoure. Intentar un procés.

"On the road" com Kerouac (SF, la California profunda i Carmel)

2008-09-04T07:06:00.004+02:00

_____A San Francisco diria que no ens hem deixat res important per vore. Vam continuar la visita a la ciutat pel Japan Town (un dels tres barris japonesos que hi ha als Estats Units); el SFMOMA (San Francisco Museum Of Modern Art) on vam vore Khalos, Rivieras, Matisses, Miros, Dalis...; el Civic Center... I, ahir, vam voler tindre vistes sobre la ciutat i vam creuar la badia per tal de dinar a Sausalito, un poble de rics que té unes vistes espectaculars: llàstima que estiga sempre tot un poc "foggy" i no es puga més que endivinar les siluetes dels edificis.

_____A partir de hui i fins el dia 11, deixem SF i ens convertim en tots uns nòmades i sherpes ja que no tenim massa pactat el que anem a fer estos dies i anem improvisant sobre la marxa. Des de SF vam decidir reservar una primera nit a Carmel, un poblet de la costa que es troba entre SF i Los Ángeles. Hem llogat un súper cotxe (creiem que seria un cotxe de tamany normal però ha resultat ser un Toyota Runner la mar de gran, tot un senyore 4x4 blanc) i una Catalina (un GPS, que al Pàmpol som aixina de cursis i li hem ficat nom i tot): li hem demanat que evitara vies ràpides i peatges (perquè no tenim cap presa i circular per highways de 10 carrils no és massa bonic.

_____El camí? Impressionant.

_____L'eixida de SF ha sigut ràpida i hem agafat primer un tros de highway. Hem creuat tota la Sillicon Valley allà on es troben les seus de tots els capos de les noves tecnologies de la informació i la comunicació així com també la Universitat de Standford, una de les Unis de la Ivy League (les més importants Universitats americanes). Segurament, una de les regions del món on més saber i poder n'hi ha.

_____Després, Catalina ens ha portat per les muntanyes: verd, verd i més verd. Preciós. Un paisatge molt rural que recordava al de la nostra Gipuzkoa (per comparar-ho amb alguna cosa propera). Els pobles no eren pobles, eren cases disperses al llarg de la carretera i "mira, una escola" i "mira, una església" i "mira, un súper" de tant en tant. Impossible viure-hi sense cotxe. I nosaltres, afamats, hem parat a dinar en un súper que hem trobat vora carretera. Ha sigut un dinar de pel·li: tot d'homes en barret en cotxes d'estos mig camioneta que porten com remolcadors i que baixaven a comprar-se un gelat o un refresc i se'l pujaven al cotxe, una dona grossa vestida de mecànica comprant-se un hot dog, un latino reparant un cotxe... I tots venien i se'n anaven. Hem dinat de súper i, per tant, mínimament sà.

_____Quan hem eixit del bosc i hem baixat (perquè estàvem alts), ens hem trobat en tota una Horta inacabable. Una horta en tot el seu sentit: camps i camps cultivats, tota una esplanada. I, per a la meua sorpresa, durant tot el trajecte solament hem vist tres tipus de cultius. Primer: la immensitat i preciositat dels camps de maduixes (i recorde Antònia Font, i recorde a les M. de Llíria i a J.). Després: la immensitat i preciositat dels camps de carxofes (i recorde a R. i la meua disfressa... som totes unes carxofines, eh?). I, finalment, les vinyes: el vi californià està molt bo (però com sóc menor de 21 anys no puc beure).

_____Deixem els cultius i ens acostem a la mar. El Pacífic! Senyors, quina mar més abrupta, quina poreta! Una mar molt moguda, plena de roques i d'illots. Ací a California és on van gravar la pel·li "The Birds" d'Alfred Hichcock i m'ho crec perquè el paisatge és digne de tals escenes.

_____Hem passat Monterey i arribem a Carmel. A Carmel governava Clint Eastwood (pels republicans, obviously, que ací en la California profunda ja no es veu gens de Obama supporter que tant n'hi havia a SF) i, de fet, és on hi viu. És un poblet de costa molt turístic i de moltíssima pasta. Una cosa totalment diferent al que havia vist fins ara. Tot de casetes baixetes fetes de fusta i que tenen com a molt una altura. Tot de botigues súper precioses, ben decorades, netíssimes. Uns carrers amples, plens de flors, d'arbres ben cuidats i il·luminats per les llumenetes dels comerços. Galeries d'art, bons restaurants i hostals. I al fons, l'Oceà on hem pogut vore com el sol es gitava perquè al contrari que el Mediterrani, ací es gita per la mar.

_____Nosaltres estem ara a un Motel/Inn que es troba a dins de Carmel: és total, tenim el cotxe aparcat a la porta de l'habitació. Em recorda a "No es país para viejos" dels Coen però espere que no vinga ningú a visitar-me a mitan nit que vull dormir, que demà ha de ser un dia com el d'avui: baixarem cap a Santa Mònica.

____Espectacular. Quina de sensacions.

___

_____PD: L'altre dia a un restaurant de SF vam estar parlant durant tot el sopar d'uns homes espanyols que sopaven al nostre costat i eren molt curiosos (siniestros, que diria Marc). Avui, al arribar al Inn, ens els hem trobat. Mal rotllet.

San Francisco (The fog city)

2008-08-30T01:49:00.007+02:00

_____Feia dos anys que preparaven un viatge a California. I feia dos anys que tenien una llibreta B oberta a La Caixa especialment per a anar estaviant-hi diners per a eixes vacances. Per raons de salut (mes bé externes que no pas internes) i altres problemes, havien hagut de postposar el viatge unes quantes vegades i anul·lar altres escapades. Per fi tenien ja els seus bitllets i, com que feia dos anys que a penes eixien i havien treballat fort, tenien uns quants estalvis i em van preguntar si volia acompanyar-los. I com anava jo a dir que no a un viatge aixina? Jo, que no me'n perc cap...

_____Em trobe doncs a San Francisco, California ("welcome to California, not to the United States!" que ens digué el taxista que ens portà a l'hotel). Des del dia 28 que estem per ací i encara em dura el Jet Lag. A les sis del matí em desperte i no puc dormir i a les sis de la vesprada vaig que m'adorc pels carrers. Fa frescorera i calor, va canviant l'oratge però la boira no desapareix en tot el dia: per alguna cosa es coneguda com la ciutat de la boira.
_____San Francisco m'està agradant molt: és una ciutat americana però amb un toc europeu que la distingeix de les altres ciutats nord-americanes que havia vist fins ara. La seua estructura recorda a la de Nova York o Toronto i és que, en 100 metres, pots passar d'un ambient a un altre totalment diferent. De Chinatown (el Chinatown de San Francisco és el més gran del món!) passes al barri italià sense adonar-te'n i de la tenda d'Armani a un carrer ple de homeless i droga. L'arquitectura no és tan agressiva com la de Nova York i em recorda més a Toronto o Vancouver, ciutats que tenen grans edificis al centre financer però que, pel que fa a la resta, són d'altura més o menys normal.

_____Per ara hem patejat tot el centre, el districte financer, Castro (el primer barri gay del món), North Beach (el barri italià), Chinatown, el Golden Gate Park (i el Golden Gate Bridge, sí, el de Mafre), el port, Lombard Street (el carrer dels anuncis de cotxes i pel·lis, el de les curves de 30 graus)... Hem estat també a la City Lights Books i al Vesuvio (la llibreria i el bar de Kerouac, Ferlinguetti i companyia), hem pujat en tranvies donats per l'Estat italià, he descobert que el City Hall és una còpia exacta del Capitoli de Washington tot i que aquest és un poquet més gran (els californians són com els valencians, ho volen tot...) i encara em pregunte com alguns pogueren escapar d'Alcatraz . Ah, i hem vist lleons marins (no són gens bonics i fan sorolls estranys però m'atrauen), molt d'obès i molt de melting pot. M'estic donant compte de que el temps cundix moltíssim quan estàs per ahí.

_____S'hi sent una a gust a San Francisco però crec que per a algú de la mediterrània seria molt difícil veure-hi. Bé, tant a San Francisco com a qualsevol altra ciutat dels Estats Units. A Europa guanyem en neteja (uf!), en qualitat alimentària (sort que hem trobat una fira de "slow food", encara que les guarraes americanes estan bones...), en bon gust (i mira que jo no sóc gens repipí però és que...), en comoditat (dorc en un llit d'aire, molt modern però ai! la meua esquena) ...

_____Ens queden uns dies encara a San Fracisco i després agafarem un cotxe per baixar la costa, acostar-nos a les platges de "Vigilantes en la playa", passejar pel passeig de la fama de Los Ángeles i si ho aconseguisc, acostar-nos a Las Vegas i flipar. See you soon!

_____Ah, per cert, es respira un aire Obama al·lucinant tot i estar dirigit aquest estat per qui està dirigit...

Ens tornaran a vendre la bicicleta

2008-08-27T16:22:00.005+02:00

_____La economia és cíclica. I després d'una fase A ve una fase B i això ho va explicar Kondratiev ja fa uns quants anys. Després d'uns quants anys de liberalisme econòmic a tope, ve la "crisis". Creixement econòmic, recessió i vindrà la depressió. Per a rellançar l'economia es solen utilitzar tècniques keynesianes i recórrer als diners públics i a l'obra pública. L'Estat s'endeuta per fer grans obres públiques i, d'aquesta forma, rellança l'ocupació i la inversió.

_____Jo sempre he sigut més keynesiana que no pas liberal, tot i que en economia no es pot ser d'una cosa i no ser de l'altra, has d'agafar un poquet de tot i combinar-ho. En la meua opinió, però, és més que recomanable que l'Estat intervinga per poder controlar mínimament que es fa i es deixa de fer i limitar la creació de grans monopolis i oligopolis.

_____I tot açò ve perquè jo este matí he anat a València en bicicleta pel carril bici que connecta Meliana, Almàssera i Alboraia amb la capital. Aquest carril bici segueix el traçat de la Via Xurra, l'antiga Via Augusta romana. És un dels pocs llocs pels quals encara es pot passejar tranquil·lament, fer bicicleta i disfrutar de l'Horta a qualsevol hora del dia. Som molts els que el gastem no solament com a lloc d'esbarjo sinó també com a eix comunicatiu. Amb tot, és una de les obres públiques que s'han fet a la comarca que més ens pot aportar i que ens serveix de pulmó en mig d'una comarca cada vegada més tocada de mort per l'expansió de València d'una forma totalment descontrolada i gens ben planificada.
_____La CV-300, al seu torn, és una carretera coneguda com “Les Rotondes” (per què serà?) que connecta pobles de l'Horta Nord fins a l'altura de Foios-Albalat i que segueix un traçat paral·lel al de l'antiga carretera de Barcelona (l'autèntic braç autoviari de l'Horta Nord) i l'A-7. Quan arriba a Foios-Albalat, aquesta carretera s'acaba ja que topeta amb Meliana al Nord.

_____Aquesta qüestió no podia acabar d'una altra manera i, circulant pel carril bici, he vist que la majoria d'alqueries, cases i alguns camps de l'Horta d'Almàssera i d'Alboraia tenien cartells en els que posava "CV-300 no per ací!", "90 metres, ací?" (i a Meliana, ninguna senyal)... Era d'imaginar que voldrien continuar la carretera i fer-la arribar a València. Vist el panorama, pareix ser que la volen fer passar per la Via Xurra i rodejar Meliana. Una barbaritat increïble.
_____I jo em pregunte...

1.I l'impacte mediambiental?

2.I l'impacte cultural i social?

3.Què farem els usuaris de bicicletes?

4.De debò ens fa falta una nova carretera?

5.Quina mania tenim en fer coses noves quan ja en tenim algunes que es poden arreglar?

6.Per què no potenciem el transport públic i adeqüem la xarxa de Metro i Rodalies?

7.Anem a fer més difícil encara l'explotació agrícola? Desfarem sèquies centenàries? Bé, sempre podrem incrementar la importació de xufa d'Israël.

8. Què passa, que ja necessitem preparar als rics de d'ací 20 anys? Perquè ja es sap, on n'hi ha carretera, al costat n'hi haurà cases. Hui o demà, però n'hi haurà.

_____ I tantes altres coses ens podríem preguntar...

_____
_____Hem d'anar en compte que amb l'excusa de l'obra pública ens tornaran a vendre la bicicleta. Obra pública, sí. Però obra pública útil, de qualitat i respectuosa amb el medi ambient i la societat. El dia que es comence a tindre en compte l'opinió d'historiadors, antropòlegs i sociòlegs en la construcció, aplaudiré a qui haja d'aplaudir.

_____www.cv300noporaqui.org

Segona etapa: Raid

2008-08-26T16:36:00.005+02:00

_____Massa llarg i gens il·lustat. No puc resumir-ho més i no em deixa pujar fotos. Si més no, ho he escrit per a mí i per a d'ell. Per a redisfrutar-ho tant com es puga.

____

_____Hauria de ser el quart Raid de la nostra vida però, com ens n'anàrem a Anglaterra fa tres estius, és el tercer Raid que fem. Els dies d'abans tots ens preguntem: amb qui em tocarà? On ens diran d'anar? Què portarà el sobre?
_____El dia arriba i desdijunem ràpidament i fem les motxilles: sac de dormir, aïllant, manta per si toca dormir al ras, llanterna, forro polar, anorac, pantaló llarg de senderisme, una camiseta curta neta per a l'endemà, botiquí, raspall de dents i pinta, bufanda, tovalla i “sumitos” i xocolatines diverses. Marina i V. Els dos sherpes: els dos que no havíem agafat la motxilla gran, els dos que portàvem una mini motxilla per a anar-nos'en de Raid, els dos que portàvem menys coses que ningú. “Tinc canyetes de crema” ("úntame de crema, dame cosa buena, todo untadico, ya verás qué rico") i “jo tinc sumitos per al desdijuni”. Carreguem menjar per a dos dies, no agafem plàstics (“no vos faran falta”), plenem la cantimplora i carretera i manta.
_____Diuen que anem lluny, que ens porten un troç en furgo i després ens deixen sols però que no vindran a buscar-nos quan toque tornar al campament base. “Mamma por, V, que se'ns emporten a fer la mà i jo tinc el peu fotut”. 8Km de pujada bona en furgo. Motxilla i “vaia tela quina pujà ens queda encara”. “Ei, mira, a 3,5km n'hi ha un bar! Podem parar a esmorçar com uns senyors!”. Un bar vol dir civilització, vol dir refresc, vol dir papetes de les bones, vol dir cadira! Estem al paratge natural de les Llacunes de Neila i, segons el mapa que tenim a dintre del sobre, hem de dormir a la llacuna de la Cascada. Portem un mapa fet a mà: quatre ratlles en boli bic roig, un quadrat, i un “ací”. Res més.
_____Era una llàstima estar en un lloc tan preciós en un dia tan bo i anar directament al refugi, per tant, vam decidir visitar les altres llacunes abans d'acostar-nos a la nostra. Laguna de los Patos i Laguna Larga. A les dos llacunes vam vore que hi havia uns senyors refugis les portes dels quals tancaven i, a més, eren xicotets, fet que vol dir calor i vol dir control de la zona. Les dos llacunes més grans estaven molt més altes i no preteníem acostar-nos-hi: vam parlar amb una senyora forestal i ens va dir que per a arribar a la nostra llacuna n'hi havia dos opcions: a) anar per la carretera, b) baixar “monte a través, pero es muy fácil desde aquí detrás mismo”. Si ho diu la forestal per què no ens hauríem de fiar? Vam estar una bona estona caminant tranquil·lament i parlant de tot i de no res. Bé, crec recordar que parlàvem del futur, de coses que volíem fer i del que havíem fet aquest any passat. Sense adonar-nos'en vam vore que havíem arribat a la llacuna que estava més alta de totes, que no havíem fet camí cap a la nostra llacuna sinó cap a la Llarga. Que estàvem un poc lluny del nostre destí. Trobàrem una senda que en teoria ens havia de dur fins a caseta: “En mitja hora estem, V” “Marina, que no... que allà deia que eren 3 hores i mitja” “Que és impossible! Apretem el pas i arribem i dinem i dormim”. A les 4 vaig accedir a parar a dinar i com uns bons sherpes no vam deixar restes.

_____I la part "heavy" del dia. Teníem un dilema: o tornar a la nostra Llacuna per on havíem vingut i baixar per la carretera o seguir per la sendeta que havíem trobat i arribar com fora a la nostra llacuna. La segona opció era més temptadora i més irresponsable i per això la vam triar. I, com sempre ens passa, arribà el moment en que la senda s'acabava o en que vam perdre la senda. Perquè eixes coses mai saps ben bé com passen: vas caminant fins que dius "algú sap on estem?". El nostre mapeta fet en boli no servia per a res i el mapeta que ens havíen donat al bar ens timava un poc però d'alguna cosa servia: el tema estava en baixar, girar i continuar baixant. I arribà el moment de la desorientació total, del "no tenim ni puta idea de on estem" i del "si portara el GPS pijo...". Pujar no podíem pujar i tiràrem cap avall fins que vam trobar un tallafocs. Jo era de la opinió de girar a la dreta, V. de la seguir cap avall i baixar pel tallafocs. Vaig cedir. I caminàvem i caminàvem. I no teníem ni la menor idea de on estàvem. Sabíem però, que ens allunyàvem a pas veloç: "ara ha d'haver una curba" i la curba mai va existir. Fins que, del no res, vam trobar un camí esfaltat i un mapa d'eixos de "usted está aquí". Y nosotros estábamos a un paso de Neila pueblo. I les llacunes quedaven allà dalt, dalt, dalt. "V. trau el mapa". "Marina, el portes tu". "V, el tens tu"... Havíem perdut el mapeta. Xoco, xoco! "I ara què fem?" ("ha tirat un 4!"). Vam decidir agafar la carretera i que ens portara a algun lloc on poder preguntar. L'hora ja ens era igual. La assitència en carretera és obligatoria però pareix ser que molta gent no ho sap. Jo no vaig de wai però m'agrada que em respecten i que em presten un poquet de cas quan demane ajuda, "que no estamos tan mal, hombre!", que ni que férem por... Ningú ens volia ajudar (en la cara de bona gent que tenim...) i una dona me va fer un gest d'ixos que a ningú li agrada. Me fiquí de mala llet i el peu em feia mal i estava cansada. I això no anava é. A V. tampoc li feia ningú més cas que a mí. Finalment, un "padre de familia" ens va dir que anàvem en bona direcció i que "nos vemos arriba, chicos". No s'ho creia ni ell. Mai t'has de guiar per les aparences: el xics que ens van salvar, van ser els últims que t'hauries imaginat que t'anaven a ajudar de tots els que havíem vist: ens regalaren un mapa i ens animaren a seguir caminant. Agraïments i "10 minuts?". Amb paciència, bones paraules i bona companyia es fa tot. Ai, la dona del cotxe!

_____“V, que vindran a vore si hem arribat bé i no estarem...” 90%. I 10% de fatalitat. I ja ho veieu, jo molt patidora. Ens imaginàrem tots els panorames possibles al arribar al refugi. I, com que estem fets tots uns sherpes, no vam fallar. Arribàrem al refugi i això era un refugi gegant, de tres pisos! Però amb la porta i les finestres trencades, tot ple de fem i de rates penades. “Vaia tela, podríem pujar a dormir a un dels altres refugis...”. Però eren les 7 i mitja i no podíem ficar-nos a caminar més, era un risc (sí,un risc). I vam decidir no correr-lo. Vam seure fora, que era on millor s'estava i vam compartir un “sumito” i dos canyetes de crema. No portàvem ni mig suc quan es va complir tot:
-”V, el T.!
-Què dius, Marina!
-V, el T.!
-Si, home! Però què, dius!
-V, que està ahí! I C. també!”
Mirem allà al fons. Ens mirem: “10%”.
_____No ens podíem creure que hagueren vingut a vore'ns. Més que res perquè no s'hi pot accedir fins allà en furgo i s'havia de caminar un bon troç. Ens portaven aigua, xarràrem un ratet i ens deixaren sols una altra vegada. Un bocata, una fruita i una de molt de fred. Al segon pis ens instal·làrem, llevàrem l'escala (ni que anara a vindre ningú a visitar-nos a mitan nit) i ens disposàrem a llegir els papers del Raid: el sobre portava dos texts, l'un era el manifest de la ExGae i l'altre una entrevista extreta d'El País a Dennis Olivennes, l'impulsor de la llei contra la pirateria del govern Sarkozy. No es notava gens ni mica qui havia preparat el Raid d'enguany! Llegírem un text i les preguntes i ràpidament, s'obrigué un debat entre els dos. Estàvem d'acord. No ens avellia escriure i decidírem que ja ho faríem a l'endemà. Al cap i a la fi, havíem estat parlant-ne una bona estona i reflexionat, i se suposa que eixe és l'un dels objectius del Raid. Havíem complit (a mitges).
_____Les converses nocturnes són les millors. Un al costaet de l'altre ens anem callant. Els plàstics fan molt de soroll i fa mal rotllo encara que ja tenim una edat com per a tindre por. “No ho penses! I tu fes el favor de callar!”. I ens adormim a mitges. Perquè jo diria que eixa nit no vam dormir i és que ahí no es podia dormir. “Marina, estàs desperta?”. I aixina. Fins que... “Marina, crec que plou”. “Què?” (en veu d'adormida). “No pot ser, V!”, reaccioní. “Quina hora és?!” Potser estiguérem mitja hora parlant sobre què fer: havíem d'anar tornant, no teníem res per a dinar... però tampoc podíem caminar si feia molt mal oratge. A l'hora: “V., però ens hauríem d'alçar a vore si plou o són els plàstics que fan soroll, no?””Bua, doncs també tens raó...”. Eixir del sac costa. “Vinga, va! Eixim els dos i pixem.” “Sííí” (d'eixos nostres irònics). Diluviava i la boira ho tapava tot. No s'hi veia res! No podíem eixir ni a pixar perquè ens hauríem xopat fins a dalt. No direm com vam solucionar eixa necessitat humana. I vam tornar al sac, hi vam desdijunar allà dins ben tapadets i vam fer el Raid: sort que les preguntes eren individuals perquè ho vam fer tot en col·lectivitat...

_____I les hores passaven i nosaltres no podíem quedar-nos allí més temps perquè ens esperaven i, sobretot, perquè no teníem res per a dinar. Carretera i manta, com vam poder... 1km, 2km, 3km, 4km, 5km, 6km... “Vamos, Igor!” “Vamos, Miguel!” i a ritmes ciclistes, vam arribar (més tard que ningú). Però teníem dinar i uns quarts de final del campionat de Truc per jugar. Amanida? “Quereguilles pa' dinar, quereguilles pa' sopar i jo dic: nou, nou, nou!”. Dutxa. Descans. Descans. Somriures.

_____Ha sigut més que tot un plaer. Els fonaments d'una finca que, ara per ara, pareix ser que ha de vore com s'hi alcen molts pisos i com moltes reunions d'escala fan falta.

Llet merengà(da)

2008-08-24T23:00:00.006+02:00

M'estic menjant un gelat i és un gelat de llet merengada perquè a mi és el gelat que més m'agrada, sobretot si porta molta canella. I davant tinc un cristal però acabe de pensar que vaig a obrir del tot la finestra i aixina podré vore tot el paisatge que cubreix el meu camp visual. L'acabe d'obrir i he vist que l'altura del portàtil és justeta o potser ho és la de la finestra i que puc obrir-la sense baixar la tapa del portàtil: això està molt bé. Ara sí, ara ja ho veig tot: des del pis de Meliana no es veien aquestes coses i no estava tan tranquil·la. M'agrada este nou poble (i sobretot, m'agrada tindre ara dos pobles i un pis que els meus pares ja no gasten pràcticament i jo sí, encara que això serà millor que no ho conte massa). Durant el dia veig tarongerars (sí, aixina li dic jo als camps de taronges, L.) i melonars i este matí m'ha despertat un llaurador que, pareix ser, que venia a recollir melons encara que diuen que els paguen molt malament i que és millor regalar-los. Durant el dia també veig Albuixech i Mahuella i Meliana i Foios.I un poc més lluny reconec alguns edificis de la nova València que volen construir i que a mi no m'acaba d'agradar massa. Ara però, veig tot de taques negres que són camps i llumenetes grogues allà que són vida humana. Ah, i unes llums blanques al cel que deuen ser d'algun avió que es dirigeix a Manises i que entra per la mar. Perquè l'entrada a València en avió pot ser per la mar o per l'interior: jo sempre desitge que siga per la mar perquè ja que estem endeutats per la construcció de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i que solament hi anem un dia a l'any quan tenim algun convidat no valencià, doncs com a mínim, que quan entres en avió per a tornar a casa te l'ensenyen i veges que els contrastos del blanc i el blau són molt bonics i que per a d'alguna cosa t'ha servit que construïren tals edificis. I no dic que entrar per l'interior no siga bonic, bé, no ho és perquè està tot ple de polígons industrials i a mi això no m'agrada gens, aixina que no acabe la frase perquè resulta que sí, que entrar per l'interior és lleig. Entrar per la mar té la gràcia d'entrar per la ciutat i és que València, amb tot, és bonica. M'acabe d'adonar que el gelat que m'estava menjant ja s'ha acabat i, per tant, jo també acabe que me'n vaig a rentar-me les dentoles.

Mireu, he trobat una foto d'un gelat com el que m'acabe de menjar. Però eixa foto és de l'estiu passat. I el de la foto és xicotet, el d'avui és mitjà. És que tenia molt de desig.

Primera etapa: Ruta

2008-08-19T20:35:00.004+02:00

_____Quan contem que ens n'anem quinze dies per les muntanyes, ens acostumen a dir que estem bojos. Però els qui ens coneixen des de fa uns quants anys, ja saben que per a nosaltres són dels millors dies de l'any i que, passe el que passe, a l'estiu estarem ahí. Aquest any tocava xafar Nord i hem estat per Castella i Lleó i la Rioja. Campament base a Quintanar de la Sierra i, des d'ahí, carretera i manta.
_____La primera setmana tocava anar-se'n de Ruta els onze ben juntets. No us fieu mai dels mapes de l'exèrcit espanyol: ja us ho dic jo, que si entrem en Guerra Civil, amagueu-vos entre arbres i valls i ningú us trobarà. Entre "pitos" i flautes, ens vam anar adonant de que els nostres mapes, per diners que ens havien costat, no servien per a massa i, després de perdre'ns el segon dia i quedar-nos sense aigua durant quatre hores, vam decidir canviar de plans. Ja m'ho deien: “Marina, hem de pujar l'Urbión!”. Jo confiava en el cansament, en les sendes alternatives, en que es “rajaren” quan s'acostara el moment. Jo no és que em vaig rajar sinó que, des d'un bon principi, vaig avisar que després d'un any durant el qual no havíem xafat a penes l'alta muntanya, no m'hi veia amb forces i que era una locura. “Ves con sentido común!”, li digué el metge a C. quan em tocà acompanyar-lo (sí, a tot un senyor de cinc anys més que jo). Un “no tengo!” a lo Hora Chanante li hauríem d'haver respost.
_____La situació, el “si no passem per ahí, pegàrem molta volta i el dia 7 no acabarem” o no sé jo què, van fer que em motivara molt i em “tirara de la moto”. I ens tiràrem tots. El riu Urbión naix del desgel del Urbión i, per tant, seguir-lo és un camí sense pèrdua fins al mateix pic d'aquest. Durant dos dies no vam vore més que a un hippie que viu a la vall de l'Urbión des de fa quatre anys i que és autosuficient. Aixina i tot, no ens va servir d'ajuda: havia okupat el refugi on pensàvem fer nit i ens va dir que “el Urbión aún no me ha llamado” i que, per tant, no sabia com estava el camí fins el pic. Això sí, ens recomanà matinar “porque a la una empieza el heavy metal y el concierto es largo!”. Buscant el següent refugi on vam decidir fer nit (ja que l'altre estava okupat), se'ns va fer de nit. Ens ficàrem nerviosos (el trio calavera sempre els que més), anoracs i caputxes, "xumis" (humogasos) i llanternes. Finalment, trobàrem el refugi i, quina sorpresa, aquest també estava okupat: ara, per un pastor. Tinguérem sort i el pastor no hi era: però no teníem un altre remei, hi entràrem i ens instal·làrem al seu “llit” uns quants i els altres per terra. Com costa bollir aigua a tanta altura! Sopeta, fideus i sac de dormir. Dormir al costat d'un metre noranta-tres és tota una estratègia! Noteta per al pastor amb segell orxater i de la casa. “Rispect and espetec”.
_____Havíem dormit bé, eren les sis i mitja i tocava començar a moure, que a nosaltres no ens agrada el heavy metal. En poc menys de quatre hores de pujada arribàrem a la llacuna de l'Urbión: “es un placer natural”! “Ropa fuera” i tots a l'aigua com a “patos”! Bollir aigua allí dalt és encara més difícil: una hora per a fer arròs! Partida de Truc i tempesta estival. “No ens podem quedar ací!”: xuvasqueros, fundes de motxilla i amunt: solament quedaven 400 metres per a arribar al pic. La tempesta era molt forta: cel totalment ennuvolat i gris, trons, rellamps. Abandonàrem un perol de ferro que portàvem penjant i començàrem a caminar. Havíem de pujar per una paret de pedra solta on a penes n'hi havia punts fixos on agafar-se. L'adrenalina corria a màxima velocitat pel meu cos i em fiquí nerviosíssima: “No puc!”, xillí. I em quedí anclada, estirada contra les pedres. “No puc ficar els peus en cap altre lloc, que me'n vaig de cap avall!”. Dos dels nostres senyors m'agafaren la motxilla i, entre tots, ens ajudàrem a anar pegant pasos. Una cova i ens amagàrem. “Les tempestes d'estiu no solen ser massa llargues i, sinó, passarem ací la nit.” El T. ens recordà que estem federats: “Tenim una assegurança! I a una mala podem telefonar al 112!” “I a més, és desastre natural: paga l'Estat!”. No teníem forces per jugar a cartes ni res. Xarràvem, veiem ploure i, sobretot, ens abraçàvem.
_____Amainà i ens tranquil·litzàrem. 100 metres i estàvem dalt del tot. Ara sí: la glòria. 2200 metres i dominàvem de repent tota la regió. Eren les 7 de la vesprada però les nostres cares eren unes altres: com si no haguérem caminat en tot el dia! Faltaven encara uns quants quilòmetres si volíem dormir en refugi (i a més, que no s'ha de dormir en alta muntanya) i no tornar a fer vivac: gal·letes, bones cares i baixada cap a la llacuna Negra. Els peus ja començaven a estar molt cremats i començàrem ja tots a patir dolors distints. La llacuna Negra resultà estar rodejada per parets de pedra, baixar-hi era un poc difícil però fou preciós. Al refugi, per a la nostra sorpresa, ens trobàrem a uns escoltes de Gandia i un d'ells resultà ser amic de J.! El món és un mocador. I si dormir-ne onze és complicat, dormir-ne 25 ho és encara més: quina nit més moguda, senyors!
Ens permetem dormir un poc més a l'endemà i baixar amb tranquil·litat a Duruelo de la Sierra. Ens hem confiat i, una vegada més, ens ha pillat el bou: arribem a Duruelo a les sis de la vesprada però sense haver dinat i cremats. Corrents a la piscina del poble. Bany. Dutxa! Cervesseta, papetes i sopar de bar. Dormim en un parc i a l'endemà, el trio calavera no podem seguir. Els altres continuen i nosaltres cridem a la furgo. Centre de Salut: “si anem.. ja sabeu que els encanta envenar!”. I campament base. Dutxa d'aigua calenta. Descans. Descans. Somriures.
_____La Ruta s'ha acabat. Han passat ja set dies i ens queden moltes coses per fer. La pròxima gran etapa és el Raid. Amb qui serà? On anirem? Què ens passarà? De tot, segur. Ja ho viuré i ja vos ho contaré. M'encanta.

___

Quan puga puge fotos. I acabe totes les cròniques que tinc en marxa!

I seguim

2008-07-31T20:02:00.002+02:00

_____Un estiu més, ens n'anem de ruta i acampada. Enguany toca la zona de Burgos i la Rioja. Campament base a Quintanar de la Sierra i, des d'ahí, motxilla i camí. Esperem poder endinsar-nos en la Serra de Cameros que vam disfrutar fa uns anys i, a petició d'una part del sector masculí (és a dir, de la majoria de la colla), pujar el Urbión. Que les lagunes, els ports i estos homes no puguen en mi!

_____D'ací 15 dies torne (o això espere) i acabe la crònica europea i faig la montanyosa. Passeu un bon agost i, sempre, aneu per l'ombra!

Amsterdam (20, 21 i 22 de Juliol)

2008-07-31T01:46:00.001+02:00

Amsterdam. A mi no m'havien de dir “Amsterdam és” perquè Amsterdam ja la coneixia i ja sabia més o menys on anava tot i que Amsterdam amb progenitors i Amsterdam sense progenitors és una cosa bastant diferent. Fa dos anys hi vam estar una setmana i ens va agradar tant que a l'estiu hi vam tornar i hi vam passar dos setmanes més. Ja feia temps d'això però la meua bona memòria i el nostre sentit de la orientació col·lectiu ens van permetre no haver d'agafar pràcticament el mapa. L'alberg estava súper cèntric, en el carrer que delimita el barri roig i la part vella: un punt estratègic. Ens tocà compartir l'habitació amb dos californianes, molt guapes i molt simpàtiques elles que no deixaven passar ni un cubata, ni un home. Dinar a les 5 de la vesprada no és més que una valencianà i, per tant, durant aquella curta vesprada vam decidir visitar el centre i com estem fets unes màquines vam visitar pràcticament mitja ciutat. Cervessetes i crêpes vora canal. Debat polític i sociològic. Passeig pel barri roig i nit de confessions. Descansàrem per a donar-ho tot a l'endemà (alguns més que altres perquè N., A., i jo ens vam quedar fins les tantes al carrer... cadascun fent-ne de les seues i comentant les jugades que observàvem pel carrer. Uns xupitos de licors holandesos ho acompanyàven tot). Sis despertadors i jo que no en vaig sentir cap (ni eixe dia, ni cap altre) i, de la colla, solament H. va anar a desdijunar. Plovia molt i, per tant, dormir no era cap gran delicte. Dinàremr a La Place ("sumitos deluxe") i passejàrem amb paraigües pel Jordaan. El Jordaan és un barri preciós, ple de canals, de cases típicament holandeses i gent que va i torna en bicicleta a casa, a la faena o al cinema. Els “barquillos” de xocolate i de cafè dels xinos són des d'aquell dia la nostra perdició i sense passar-me, puc dir que vam arribar a comprar-ne en una vesprada 12 pots. Cada vegada que entràvem, la liàvem fins que ens vam fer amics dels amos de la tenda. Pancake Bakery y “como molan los sitios de comer de Marina”. I avui toca: fasta fasta. Resultà ser que el bar de l'alberg era un dels locals més de moda d'Amsterdam i que s'hi montaven unes festes impressionants. Música, beguda a preu popular i gent de tots els països. I a l'endemà ens vam alçar prompte perquè sí, perquè eixe dia no podia ploure i perquè era l'últim dia a Amsterdam. Motxilles fetes i ràpidament vam anar a llogar bicicletes. El meu amic J. ja ho diu “que tot el que haja d'arribar, arribarà en bicicleta”. I, aquell matí, en poc menys de 4 hores, vam conquerir Amsterdam sobre les nostres bicicletes. El Vondelpark és el parc principal d'Amsterdam, és d'eixa classe de parcs que tenen molts països i que a l'Estat espanyol no existixen. Un parc urbà impressionant, amb llacs, passejos, rutes i sendes marcades, punts de trobada per a xiquets, animalets solts i molta traquil·litat. Un pulmó verd necessari en una gran ciutat i on les persones poden oblidar-se per un moment de que viuen en una gran ciutat plena de cotxes i sorolls. Els més trompellots del grup estiguérem a punt de caure a l'aigua però per sort tot quedà en una anècdota ("que no tiene tarjeta sanitaria!"). Pic-nic, motxilles i Centraal Station. Amsterdam no em va decebre: és preciosa tot i que la vaig trobar un poc bruta i caòtica (què difícil és circular! Persones, bicis, cotxes, tranvies, motos, camions... tots pels mateixos camins!). És un punt d'encontre múltiple: de persones, de transports, d'espais, d'oratges... Tota una complexitat de ciutat. Canvi. Bèlgica ens espera.

Utrecht (19 i 20 de Juliol)

2008-07-29T23:25:00.005+02:00

Utrecht. A mi em deien fa uns dies Utrecht i em deien Tractat i em deien Espanya va perdre Gibraltar. Gràficament tampoc sabia com era Utrecht però me la imaginava com Alkmaar o Leiden, dos altres ciutats mitjanes holandeses que vaig visitar fa uns anys. El viatge Luxembourg-Utrecht fou llarg, unes sis hores de tren i, a més a més, ens tocà tornar a passar per Maastricht i Namur. L'arribada a Utrecht, triomfal. La nostra visita no estava prevista i no portàvem mapes ni portàvem res. Un simple post-it amb una adreça mal apuntada. No sé si fou perquè estàvem molt cansats o perquè els utrechetians (serà aixina?) tenen un sentit de la orientació nul però el cas és que vam estar vora dos hores per a trobar el B&B que havíem reservat. Vam matar les nostres esquenes i quan vam arribar al número 4 de Lucas Bolverkt (o alguna cosa aixina) vam vore que això no era cap alberg. Què férem? Ens tiràrem a terra i descansàrem fins que N. ens va dir que sí, que era ahí, que havíem de tocar a un timbre. "Mala por". "En serio?" "No me lo puedo creer". Una porta, unes escales i una altra porta. Dins: la comuna. "No me lo puedo creer" una altra vegada i creïlles, guitarres, cervesses, porros, Mac's i Youtube a tota pastilla. La xica que ens va paréixer que era la que portava el B&B era gallega i ens va situar mínimament. Teníem dret a gastar tot el que trobàrem per la casa: menjar i cuina, instruments, ordinadors, terrat... Tot. Un sol problema: a la nostra habitació no funcionava la dutxa i ens havíem de dutxar al pati amb poals (“y tu dónde te vas a duchar?””en mi habitación, en la 4””ah, entonces me callo”). Un segon problema: començà a tronar i a diluviar. L'habitació era un caos i vam descobrir que teníem una dutxa d'hidromassatge ("eeeeeeeeeeeh, que tenemos una ducha de hidromasaje!","pero nos han dicho que no funciona", "pero quién coño os ha dicho eso? mais biensûr qu'elle fonctionne!") i babes perquè em dutxí en aigüeta calenteta i amb xorrets. Perfecte, estava recuperada. A la sala d'estar/cuina/recepció/sala de música n'hi havia gent molt rara: un pakistanès baixet, uns americans a lo Beatles molt bufats, les gallegues emparellades i fent faena ahí al mig... Diguem que no ens situàvem i vam decidir eixir d'allà i anar al súper a repostar. Quan tornàrem vam tindre la sort de que un grup de xicons de Burgos apareguera per allà i ens animara amb les seues Heinekens, la seua carn picà, la seua tomata, el seu Neskuik i la seua volta nocturna i ruta de bars. Tard, tornàrem al sobre. A. i jo som les últimes en entrar-hi i, sense voler-ho, em pegue una òstia: N. ronca molt fort! No tenim llençols suficients. Dormirem junts, una vegada més. “Bona nit”. Al matí: coquetes, mermelada i lleteta amb Neskuik dels de Burgos. Motxilla, acomiadaments, Tuenti's i carrega i tirem cap a l'estació. Tot i no haver fet Turisme pròpiament dit, la ciutat ens l'hem patejada bastant. Plou. Utrecht, m'has agradat. Intercity i Amsterdam.

Maastricht - Luxembourg (17, 18 i 19 de juliol)

2008-07-29T01:31:00.003+02:00

Maastricht. A mi em deien Maastricht fa dos setmanes i em deien Tractat i em deien 1992. Gràficament no sabia què era Maastricht. Maastricht fou la nostra ciutat per dos dies i és ciutat totalment holandesa, mitjana i acollidora. Amb un Ryanair d'ixos que ixen a les sis del matí vam arribar a la ciutat del "Traité de". Plens d'energia vam recórrer tot el seu centre i barris perifèrics: paraigües, "xuvas" i bufandes. És una ciutat que no té massa monuments i llocs claus per visitar i, per a nosaltres, senderistes urbans nats, és tot un al·licient: no hi ha res més agradable que passejar sense rumb i sense cap tipus de limitació. Què wai que fera fretorro. Ah, sí, la única cosa que vam buscar a posta fou... l'estàtua de Dartagnan ("tous pour un et un pour tous!") i què wai! Els forns i les botigues de menjars poden amb nosaltres i si damunt n'hi ha fam... agafa't fort que avui mengem doble. Estem fets uns fartons (o "hartados") i uns troglodítes. A la nit, rebentats, edredó i "apaga y vamonos". El desdijuni del dia següent és un poc caòtic en el meu record: un xiquet servint, una llet sense ColaCao i un cel que està "comme ci, comme ça". Ens n'hem d'anar. Motxilla al coll i "yo esto no lo vuelvo a hacer en mi vida".

Luxembourg. A mi em deien Luxembourg fa dos setmanes i em deien Tractat i em deien 1970. Gràficament tampoc sabia què era Luxembourg però sabia que és un país del que sempre parlem, el qual sempre col·loquem en alguna organització i del qual no sabem res ni coneixem ningú que hi haja estat. El pare d'H. i ma mare ens tractaven de de bojos "que dónde váis?" i "que això no existeix, Marina". Ah, no? Doncs ho hem comprovat. I ho he de dir: Luxembourg ciutat no m'agrada. Però Luxembourg ciutat té uns parcs molt bonics, molt verds, plens de vells edificis i rampetes per les quals fer la croqueta i retrovar-se amb els de North Carolina del tren: amb el Noirot i demés intel·lectuals. Però Luxembourg país és bonic. Pel que vaig vore, a part de ser país de bancs i borsa pot ser país de senderistes. Molt de verd, molt d'arbre i molta natura sense tocar. Creuar-la amb tren tot i escoltant Quique, Camille o simplement, tot hi veient-los dormir als cinc en un vagó a lo Harry Potter, no té preu. Segons el planning, tocaven dos nits a Luxembourg però volíem tornar a Holanda i buscàrem per la xarxa un Bed and Breakfast a Utrecht. Trobat i reservat. Allà anem. A l'aventura.

Món

2008-07-16T17:15:00.003+02:00

Maastricht. Luxembourg. Amsterdam. Bruxelles. Paris. Les grans parades seran eixes però, com no podria ser d'una altra manera, ens desmarcarem de les grans ciutats turístiques i ens deixarem perdre per la Vella Europa. Supose que en estos dies d'alts i baixos emocionals per València, val més pegar a fugir i disfrutar del món en companyia, que no n'hi ha res més "bonico". Intentaré penjar a la xarxa part del meu diari de ruta (que no tot). Aneu per l'ombra!

Meliana organitza l'Hortanet Lanparty 2008

2008-07-14T21:27:00.001+02:00

Un estiu més, l'Hortanet Lanparty arriba a Meliana en la seua tercera edició. Esdeveniment tecnològic i social de referència provincial, l'Hortanet Lanparty 2008 obrirà les seues portes el dia 18 de juliol i les tancarà el 20 de juliol. Aquest any l'organització espera batre record d'assistència.

La idea de celebrar una Lanparty, és a dir, una trobada de persones interessades en la informàtica que dura uns quants dies i durant els quals els amateurs de la informàtica comparteixen sabers i interessos, naix dels propis integrants de la secció de Rutes de l' Agrupament Escolta Jaume I i compta amb la col·laboració de l' Ajuntament de Meliana i nombroses empreses patrocinadores. Des de l'organització de l'Hortanet Lanparty es vol acostar a la societat el software lliure, el programari global fet per i per als usuaris, com també demostrar que els videojocs no són necessàriament factor de desafiliació social.

L'Hortanet Lanparty 2008 repeteix ubicació i se celebrarà a la Casa Jove de Meliana la qual serà especialment acondicionada per a fer possible la connexió a la xarxa de totes les computadores que els participants portaran de casa.

Amb els anys i lxperiència, l'AE Jaume I ha millorat les instal·lacons i l'agenda d'activitats. Per exemple, el programa d'enguany compta amb la participació de professionals de primer nivell com Miguel Sánchez, professor de la Universitat Politècnica de València. El programa és dens i al llarg dels tres dies se succeiran xarrades i tallers: des d'una projecció de pel·lícules amb segell Copyleft relacionades amb la informàtica i el software lliure, passant per una Install Party de Ubuntu Linux 8.04 o una xarrada sobre Arduino, una placa de baix cost i multifuncional per al desenvolupament de prototips. El programa es complementa, a més, amb tota una série de campionats de jocs d'ordinador que fan que l'Hortanet Lanparty no siga solament un lloc per aprendre sinó també una font de diversió i entreteniment.

Participar a l'Hortanet Lanparty és fàcil: una entrada de 3€ i un ordinador portat de casa són tot el que es necessita per a aprendre i disfrutar.

Més informació a: www.hortanet.net

(I si algú està interessat ja sabeu on trobar a la responsable de comunicació!)

Màxim de velocitat i frenada en sec

2008-07-12T16:45:00.002+02:00

Estava jo sentada davant la finestra. La finestra que mira cap a l'Horta: aquella que et permet controlar Albuixech, Mahuella, Meliana, Museros, Foios i tota València. Queia el sol i cançons de grups que descobries sonaven a poc a poc raere teu. Intentaves fer algunes coses que tenies per fer però no feies res de tot allò. Llegies el que feia temps que hauries d'haver llegit. Però va i veus moltes cridades perdudes. I la busques a la xarxa i veus que vol parlar en tu urgentment. "Marina, ves tu", diu. No, no, no. I no. Ja estava decidit i aparcat, ja estava clar i la decisió és ferma. No. Et quedes sense paraules i amb un interior un poc estrany. Ja fa dies que estàs estranya, massa estranya. Voldries oblidar la imatge aquella d'una xica plorant i arrastrant-se sobre un matalàs en el pis d'aquell poble, sa mare a vint metres xillant-li i son pare intentant abraçar-la. Voldries oblidar eixa imatge i que allò començara de nou. No s'ha de fer patir a les persones aixina i encara menys a ella, que ja ha patit prou en silenci. Voldries oblidar eixa imatge i motivar-te molt, que es poden fer moltíssimes coses per canviar el va com va. Per canviar el futur, per canviar les eixides d'aquella carretera de la qual parlava Julio Cortázar. Perquè elles i jo, com tots vosaltres, circulem per la mateixa carretera. I, tant vosaltres com jo, hem d'anar espai. N'hi ha ràdars. No vos passeu de llestos, estem controlats. Voldria correr, anar més ràpid. Però n'hi ha poli: frenada en sec. No sé si és el que volia però sí el que tocava. I és que tant vosaltres com jo, ens hem d'adaptar a les circumentàncies. Ja ho deien aquells: Tu, jo i la circumstància.

____
L'escena és massa confusa i el culpable no és segur.

Encara que ens prometin regnes no ens rendirem al gran pastel,

ja no es venen més medalles i en aquesta illa esteim tots sols...

____

PD1: De l'embaixada francesa a Madrid a València, de València a Ses Illes i de Ses Illes a València

PD2: Pròxima estudiant d'una Llicenciatura Internacional d'Economia Europea per la Universitat de València i la Universitat de Nantes. Ni Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra, ni Institut d'Estudis Polítics de París. Espere no penedir-me'n massa vegades, encara que serà difícil vist el nivell dels estudis que podria haver triat... Ingrid Betancourt, Jacques Chirac, Ségolène Royal i tots els capos. Increïble haver passat totes les proves, però No.

Premi Pedraforca

2008-06-28T11:52:00.009+02:00

Tinc un poc abandonada la blogosfera però m'és impossible no fer una ràpida llegida dels blocs de referència de tant en tant. Al bloc de Vicent Aral he descobert aquest matí que fa uns dies em va atorgar a mi i a dos persones més el premi Pedraforca. Ben agraïda pel guardonet però sobretot per la seua constància i pel seu fidel seguiment del meu bloc. Gràcies moltes, Vicent.

Les Normes d'aquest premi són les següents:

-S'atorgarà a blocs escrits en Català, que a opinió del que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.

-Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .

-La imatge del premi si és possible es penjarà al bloc.

___

____

I ara, jo l'atorgue a:

-El cadafal

-I el secret és que no hi ha secret

-El descrèdit

___

________

la primera: de la expedició al Pedraforca de fa dos anys. segurament, una ruta per a la memòria. per totes les vegades que ens vam perdre, per tot el que vaig patir, per tots els mals físics que vam sofrir i per tot el que vam construir. la segona: el Pedraforca nevadet i als seus peus, el refugi on vam poder dormir i recuperar forces per a continuar la ruta.

Summa Cum Laude

2008-06-23T19:54:00.002+02:00

No sóc d'eixes d'anar venent-se i tirant-se floretes per ahí. Ni tampoc de les que farà que isca en el diari que sóc Doctora i m'han aprovat la tèsi si això algún dia ha de passar. No li ho he dit a massa gent però a vosaltres, estimats lectors, us ho dic.

Vinc del Liceu i després de 10 anys, en la série Econòmica i Social del Liceu Francès de València, ha tornat a haver un "Summa Cum Laude" en el BAC ("mention très bien"). I l'ha tret servidora.

N'estic ben contenta després de tants anys de faena però ai! I ara tindre les portes obertes a qualsevol opció de futur...

Quin és el camí? Ja ho vorem. "Se hace camino al andar". Que vinga a mí i jo aniré a ell.

Dia de la música (i Antònia Font)

2008-06-22T23:47:00.003+02:00

______El 1976, el músic americà Joel Cohen, imagina la idea del Dia de la Música. Però no és fins el 1981 que Jack Lang, ministre de cultura de la República francesa de Mitterand, adapta aquesta idea i queda instaurat el dia 21 de juny com a "Fête de la Musique". Festa que té com a objectius promoure la música feta en territori nacional sobretot (no és d'estranyar que aquest mateix any, Jack Lang siga el pare del que anomenem gràcies a ell "l'excepcionalitat cultural", cert tipus de proteccionisme envers els productes culturals nacionals que no han de ser tractats únicament com a pura mercaderia sinó també considerar-ne el seu paper social) i convidar a músics amateurs a fer-se escoltar i obrir-se un camí en l'escena musical. Si bé al principi és una festa poc coneguda, des de fa 10 o 15 anys i amb tot el procés de globalització, el Dia de la Música ha esdevingut una festa internacional. Una més de totes elles.

_____Ahir, a València, com a molts punts del país, s'hi feien tot un seguit d'actuacions musicals. Al Greenspace, uns antics molins que són a més a més les antigues Drassanes, s'hi han acondicionat sales de concerts des de fa uns anys i ahir no s'oblidaren de celebrar el dia de la música. Des de bon matí que n'hi havien concerts, fira musical i inclús presentacions de llibres musicals. Com que era el Dia de la Música, tot era debades, tot era gratuït: obert. A la nit però, el concert final d'Antònia Font amb The New Royal Philarmonic 4 Quesos Orchestra era pagant (i ausades).

_____Servidora no es podia perdre una festa com aquella, clar estava. Arribem tard a la sala (quasi mate a algú) però M. ens diu que solament ens hem perdut un parell de cançons, entre elles, "Tots es mecanismes" però que no passa res: "res de bàsic, Marina". El ritme del concert va en crescendo: fan un bon repàs de la seua discografia bàsica, supose que la mateixa que recull el "Coser i Cantar". Entre pitos i flautes, entre "Bamboo", "S'astronauta Rimador", "Productes de Neteja", "Vos estim a tots igual", "Alpinistes-Samurai" i demés, arribem casi al cim del concert amb Wa Yeah cantada per tota la sala a ple pulmó.

______No molt tard ens diuen que "Gràcis", que Bona Nit i que un plaer. I l'orsquestra se'n va. I els AF també. Però ja se sap, AF tornen (sense orquestra) i els bisos són orgàsmics. Ens toquen huit o deu cançons encara. "Viure sense tu" i, per fi, M. i jo descansem (des de fa varios concerts que portem aguantant al nostre costat a un grup de malaltes del "Viure sense tu" i encara no els l'havien tocat mai) que és, sense cap dubte, de "lo" milloret que tenen. I "S'univers és una festa", un "temasso" que no em toquen mai i que em fa orgasmar d'una forma al·lucinant. I "Darrere una revista" i "Love Song". I ara: tornen a convidar a l'orquestra i arribem al súmum: torna "Alegria" i torna "Wa Yeah". Violins al aire, un xelista fent de director d'orquestra i ensenyant-nos el culet mentres el director toca el seu xelo, músics pegant bots i el nostre baix tant posat i serio ell, com sempre. Mentrestant, Joan Miquel Oliver s'ho mira tot amb un gran somriure.

_____Si estar al públic ja és genialíssim, deu ser molt reconfortant actuar a València i trobar-te amb un públic tan entregat. Un plaer, grandíssim.

_____Com diu M.: “estos 22 euros, dels millors gastats de ma vida”. I després, per si no n'hi havia prou, discomòbil “a lo pre-Falles” i Swan. "I és que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu, gairebé no recordava el que és viure tranquil."

Benvinguda al món real,

2008-06-19T18:42:00.003+02:00

_____Com que ja sóc dona lliure (per fi!), m'he reservat uns quants matins d'estes setmanes per a fer paperassa. Havia demanat hora per telèfon per a no haver de fer cua. Com era previsible, n'he hagut de fer, no molta però n'he agut de fer. Quan finalment estic asseguda davant de la dona que m'ha de renovar el DNI i el passaport, em diu que m'espere que va a per un cafè. En fi, espere. Quan torna, li ensenye els dos documents i li dic que necessite renovar-me'ls. Em demana una foto i jo li la done. Se la queda mirant, riu i em mira: "Niña, estas fotos de risa para tus amigos pero no para mí". "Perdone? Quin és el problema?", li dic. "La foto, niña, la foto es el problema" "Perdone, però és que no ho acabe d'entendre... què n'hi ha d'incorrecte en la foto?" "El fondo, niña, el fondo! Ves y mira como tiene que ser, hazte otras y vuelve!". El fondo, niña, el fondo m'ha dit. No ho entenc massa, potser no pot ser color crema i ha de ser totalment blanc, no ho entenc però tots m'ho diuen: necessite unes altres fotos.

_____M'he fet fotos noves (ben horribles i roins comparades en les que jo portava) i he tornat. Quina sort, m'ha tocat la mateixa dona! Li torne a donar tots els documents i la foto nova. Em diu que no em pot renovar el passaport, que em caduca d'ací dos mesos encara (obviously que sí que se pot). Com que insisteix li dic que és una necessitat, que me'n vaig a estudiar a França (serà veritat o serà mentida?). Li comente que he canviat d'adreça i li ensenye un certificat d'empadronament a Massalfassar (sí, la setmana que ve em canvie de casa). "Esto no vale, niña. No pone el código postal." Tant si sí com si no, havia de valdre i li he fet quedar-se'l i buscar el codi a Internet (jo tampoc el sé: si encara no visc ahí!). Continuem. M'ha preguntat fins a quatre vegades que si era major d'edat i m'ha tocat dir-li fins a quatre vegades que si no s'ho creia que mirara la data que tenia en el DNI i en el passaport, que no era tan difícil. Una vegada m'ha donat el passaport, em diu: "Ale, ya lo tienes, adiós." I dic: "Senyora, falta el DNI." "Ahhh, niña! Pero si no me lo habías dicho! Y ahora qué? El DNI se tiene que hacer siempre antes que el pasaporte! Como lo hago ahora?" Doncs vostè vorà...

_____I volver a empezar. Ara em fa ficar el dit per a extreure'n les meues empremptes dactilars. El fique una, dos i tres vegades i no el llig. El problema no pot ser del "bitxo" ixe, no. És Marina que no sap ficar un dit en un aparatet. Me pega uns quants xillits i, al final, es dona compte de que no sóc jo sinó l'aparell. Encara sort.

_____Y más señores y más, fins que m'he cabrejat i no m'he callat: "Mire, señora, haga el favor de calmarse y hablarme como se le habla a una persona normal. Que ni usted és más ni yo soy menos." Pam. La cara ja li ha canviat. Qui deu ser esta tia jove que em vacila?, deu haver pensat. I després he seguit amb el típic discurs de "Soy usuaria de un servicio público como usted también debe serlo y tengo todo el derecho a que me traten bien y supongo que a usted también le gustaría." I per a acabar, li he dit que si estava molt nerviosa que se'n anara a descansar i que la sustituiren però que a mi no em tractara malament. "Haga el favor de calmarse", li he repetit. Silenci. Tot el món expectant (quina vergonya). M'ha donat el DNI i m'he alçat. "Disculpe las molestias" em diu la seua companya. "Adéu". I me'n he anat.

_____Vingueu, xiquets, seiem i parlem del espai públic al nostre país. Uf. Ah, i els 25 euros sí que me'ls ha tret, sí.

Pont i principi

2008-06-15T15:43:00.003+02:00

Entre apunts que s'envolen cada vegada que bufa l'aire i plomes que m'exploten damunt dels mapes oficials ("maêdeu, senyor" quin "ampastre"!), van passant els dies. I el dimarts dia 17 ja està ahí. Si ja he deixat de ser una estudiant del Liceu Francès de València, d'ací dos dies ja seré una "bachelière", ja tindré el BAC (títol francès que ve a ser com el Selectiu però és prou diferent tant pel que és la prova i pel seu ús). I ara tinc anys per davant per a anar pujant (però en paciència): des del BAC fins al BAC+X (X=incògnita per determinar, però quants més anys estudiant me puga passar, millor). Falta economia, sociologia i matemàtiques però el cansament és tal que ja no estudie. Pense en l'interail per "la vieja Europa", en l'aigüeta de les Balears, en la ruta castellano-riojana per les montanyes, en els nanos dient-me "Marina, me passes la sabata?" i abraçant-me les cames, en la casa nova que estrenem en setmanes, en el concert d'Antònia Font amb orquestra de la setmana que ve, en els meus braços i peus controlant el cotxe roig... En la de nits i dies que tenim per a gaudir entre parets o a la lluna de València. I on es vulga.

____

Mentrestant, uns vídeos indispensables estes nits d'estudi.

Supose que ho sabreu entendre: a partir de certes hores, el nivell de friquisme és alt.

Així doncs, disfruteu del "Peluchito":

___

I si algú m'ajuda a decidir què faig i cap on tire el rai l'any que ve... S'agrairà!

Atenció, vaig de part

2008-06-10T15:01:00.003+02:00

_____ Estic embarassà. Diuen que un dels plaers més grans de la vida que pot sentir una dona és parir un fill. Jo, com he dit, estic embarassà i a poc de temps de parir no n'estic tant segura d'això: no sé si porte un xiquet dins (ho veig difícil perquè no me pega “pataes” sinó que me punxa en un punxó, i en alguna cosa més, perquè sent distints dolors), un alien amb dos antenes ben afilades o si dins meu s'està disputant una batalla entre gats i gossos (d'ixos que fan "MIAU" i t'arrapen i als quals els altres responen amb un bon mos). No ho sé, però n'estic ben segura de que estic embarassà, de que d'un moment a un altre vaig a trencar aigües.
_____ Les embarassades hauríem de tindre dret a un cert tracte especial per part de la gent i de les institucions (sobretot dels ministeris de l'Educació i d'Exteriors) i, les embarassades com jo, encara més. Perquè no ho hem triat, perquè no hem volgut que ningun piu cultivara en els nostres camps de maduixes i perquè sí, perquè és pel bé comú, perquè gent com nosaltres som necessàries a la preservació d'un món plural i ple de saviesa. I és que açò que tinc jo és un embaràs passiu i ninguna Simone Veil europea o mundial s'ha pronunciat encara sobre una possible interrumpció d'estos embarassos ("valee, vayan pasando!").
_____ Ah! Ho note: sí! Com si açò fura la riuà del 57! Estic trencant aigües! Bé, no passa res, l'epidural (que vist el meu estat això no deu ser una epidural, sinó una anestèsia general...) i d'ací uns dies tot tornarà a la normalitat (o no). Però això sí, no t'entretingues, que tu tens embarassos crònics i d'ací no molt en tornaràs a patir un. Pots estar tranquil·la però, que la pròxima vegada no serà com ara, no en pariràs dos a la vegada, no faràs un "dos por uno" i en compte de parir dos "bitxos", en pariràs un. La pròxima vegada serà un part normal. És a dir un part com el que pateix qualsevol dona cada X setmanes. O un part Mollà, és a dir, el que patim els Mollà quan ens n'eixim de la rutina. En fi, que no ho sé, però supose que s'acabarà amb un final bonic, com la majoria dels parts. O, si més no, això espere!
_____ (La llista de regals per al "bitxo" me la podeu consultar a mi directament.)

Se hace camino al andar

2008-06-08T17:37:00.007+02:00

____

"Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar."

______

Antonio Machado

_______

Tingueu paciència i, sobretot, exigiu moltes bones i boniques paraules en estos dies de feina que, encara que siga per uns instants, ens faran oblidar que no som soles màquines de pensar i memoritzar, que inclús dins del nostre cos n'hi ha vida.

(Perdó, el BAC m'afecta)

Sóc roin

2008-06-04T21:02:00.003+02:00

Una és com és i no n'hi ha més. I una pot ser bona i també pot ser roin. I supose que ser bona serà bo i ser roin no ho serà. Però també supose que ser massa bona no deu ser massa bo. No ho sé, però el que compta és que hui m'he sentit roin. Però tocava ser-ho. Una, de tant en tant, segurament, deu tindre dret a explotar, a dir no puc més, a dir calla't. Calleu-vos. Supose que una deu tindre dret a d'això. Però tot és un supòsit perquè, el que passa, és que no n'hi ha res clar. Que ningú ha delimitat mai les responsabilitat de cada u. I això una no ho pot abordar ella a soles. I aleshores, ho diu i ho escriu ben gran: calla't. Encara que en molts moments eixes sis lletres no han fet falta. N'hi ha prou en ignorar. En ignorar-los. Això sí que fa mal, eh? No passa res si de tant en tant us en sentiu, de malament, dic. A mi avui res no mha fet mal però, per si de cas, ara miraré de fer-me un omeoprazol perquè entre tots, segurament, avui em posareu mala.

O no, no farà falta. Perquè avui m'he sentit roin i això, m'ha agradat. M'encanta.

Sous les pavés, la plage

2008-06-02T00:33:00.004+02:00

S'ha acabat. Bé, s'acabà fa uns dies. Crec que encara no en sóc conscient. Potser perquè mai s'acabarà del tot o potser perquè no vull que s'acabe. Però jo sempre ho havia desitjat: quanta faena, què poques hores de son, quin anar amunt i avall. Que s'acabe. Pujava al cotxe i no parlava, simplement deia: ja ha passat un dia més. I el taxava del calendari només arribar a casa.

I ara? No estic trista ni em fa llàstima. Però tampoc estic contenta. Segurament, massa coses a agrair. Però també algunes a retreure. Ara, amb perspectiva, per mínima que siga encara, veig com n'ha dirigit la meua vida i com m'ha construit... I orgullossa del meu afrancesament i tot el que estudiar a un centre a internacional comporta. Però! Ai, però! Com deia C. fa uns dies: "Qué lástima no haber podido salir y descansar más estos años, porque entonces hubieran sido perfectos".

Interdisciplinaris, oberts, políglotes, amb esperit crític, inquiets. Estem preparats per menjar-nos el món. Així que prepareu-vos. Recordeu els nostres noms. Una vegada més, anem a per totes.

26 de maig del 2008? (sí)

2008-05-26T21:32:00.001+02:00

Em sobren les lletres i em falten les paraules. I em falten les ganes i em sobren les idees. Però supose que no passa res, que avui dia 26 és el que toca. Vull fer-ho i no ho faig. El telèfon, una altra vegada. La Señora Marina Moula Boltá? Supose que sóc jo, però no acerta cap cognom. Publicitat per telèfon, la odie. Encara sort que ha telefonat a les 8 que, de vegades, et toquen a mitan nit: com a Amèrica Llàtina encara estan treballant! Torne. Que deia jo que no m'hi pose perquè no. Perquè no vull posar-m'hi. Ja porte tres línies, però. Potser no és tan difícil. Ja m'ho deia ell: escriu-ho i calla! Avui tinc por. Vull tindre por, m'agrada açò. Vull tindre por, però vull que m'obeïsca. I si no em fa cas? No vull perdre-li la partida. Ala, no et queixaràs, ja en van cinc pràcticament. He anat a la òptica. I al concessionari. Sí, al concessionari: és xicotet, roget, cinc portes. Què fort, penses. Un dia serà meu. Un dia. Tornava a casa, caminant i ma iaia no m'ha reconegut. És trist. Què guapa estàs, Marina. M'agraden més estes ulleres que les antigues. Vinc de posar-me llentilles, pense. Però no passa res. M'ho invente? Ho recree. M'han vingut visites, em diu. Ja parlarem, doncs. M'acompanyes? T'acompanye. No hi ets, però jo et porte a l'esquena. Tranquil, tornarà la llum. Ah, i també vinc del súper. Els meus cereals van més cars. I no sé com però acabe d'aterrar. És el moment. Un got, unes notes i unes lletres. Tot funciona. Vinga, va! Jo.