Badalls

Esta nit he dormit massa
això que t’alces i tot el dia dus la son al llom
no m’acaba

I m’he adonat que tot roda al meu voltant
mentre escric i mentre em ric de tot
ageuron alumrof haití
i pensar que tot el que comença té una fi

Ja saps drut que no m’acaba
i és per això que rebufe i badalle
abans de dormir

Hi ha qui sap de tot
jo els mire i els badalle
mira el genio mâ que és sabio
que al pixar fa clot

Que tota pedra fa paret
que quan més sucre més dols
que tot allò que cura cou

Dia de mercat els iaios ens remuguen
dinaret a la terrassa i la paella al foc
estic tota reben d’anit
massa tralla per al body ja n’hi ha prou per hui

Quines tres grans cançons ens deixen els d'Orxata per a començar l'estiu! Mireu, mireu!

Llibre comptable (Llibre diari)

_________________________28/06/09 a les 00:00h_________________________
__________________________________________________________________
24 Hores disponibles
________________________________a 24 Hores que té el dia
__________________________________________________________________
_________________________28/06/09 a les 24:00h_________________________
__________________________________________________________________
10 Temps dedicat al son
4 Temps dedicat a l'alimentació
1,5 Temps dedicat a la platja
1,5 Temps dedicat a la higiene
1 Temps a la carretera
1 Temps al telèfon
1 Temps de literatura i premsa
1 Temps dedicat a la xarxa
3 Temps dedicat a l'estudi
_________________________________a 24 Hores disponibles
______________________
_________________________29/06/09 a les 16:30h__________________________

3 Amortització acumulada d'esforç
________________________________a 3 Guanys reflexats en l'examen de Comptabilitat __________________________________Financera i de
__________________________________Costos
___________________________________________________________________
_________________________29/06/09 a les 18:30h__________________________
___________________________________________________________________
21 Pèrdues reflexades en l'examen de
Comptabilitat Financera i de
Costos
________________________________a 10 Temps dedicat al son
________________________________a 4 Temps dedicat a l'alimentació
________________________________a 1,5 Temps dedicat a la platja
________________________________a 1,5 Temps dedicat a la higiene
________________________________a 1 Temps a la carretera
________________________________a 1 Temps al telèfon
________________________________a 1 Temps de literatura i premsa
________________________________a 1 Temps dedicat a la xarxa
____________________________________________________________________

_________________________29/06/09 a les 18:30h__________________________
___________________________________________________________________
3 Amortització
________________________________a 3 Amortització acumulada d'esforç
___________________________________________________________________
___________________________________________________________________

Un Somni de nit de Sant Joan

PUCK: És cert tot el que has dit;

jo sóc l'alegre voltador de nit.

Jo distrec Oberon i el faig somriure

quan, a algun cavall gras de molt bon viure

tip de favons, com si estirés cordill

el faig seguir estrafent-li aquell renill

de l'euga jove. I de vegades passa

que em fico aclofadat dintre de la tassa

d'una comare de bon pit,

exactament com un codony rostit

i, al punt de beure, amb mi de llavis topa

i me li deixo la papada xopa

de cervesa. La tia de cervell

de vegades em pren per l'escambell,

quan contant penes amb el plor fa vors;

i pel cul li rellisco jo aleshores,

i ella que cau de nas i crida "Sastre!",

li ve un atac de tos, i en el desastre

la gent s'empeny de colzes, sona el crit,

l'estornut, la rialla, i de seguit

juren que mai no han atrapat en vida

una estona que fos més divertida.

Però, fada, fes lloc, que ve Oberon.

Josep M. de Sagarra, en la seua traducció de A Midsummer Night's Dream de William Shakespeare va modificar el títol original per Un Somni de Nit de Sant Joan. A la presentació de l'Edició de 1979 de la Col·leció Popular de Teatre Clàssic Universal de l'Institut del Teatre, es justificava de la següent forma: "Amb això, el poeta, sense trair l'esperit de l'original, ha acostat la nit d'estiu genèrica a la data concreta - el solstici d'estiu - en la qual poden ocórrer totes les meravelles: es cullen les herbes que tindran propietats màgiques per guarir els malalts o portar la malvolença; s'obren els avencs i hi apareixen tresors que els ardits podran heure si travessen una passera perillosa i vencen la serp que els guarda. La nit de Sant Joan ha propiciat, des de temps immemorials, les llegendes i els ritus d'iniciació, i arreu d'Europa l'home encén fogueres i ret culte al sol".

Fa un any estrenàvem l'estiu amb els resultats del BAC i, esta nit passada, un any desprès, hem estrenat l'estiu ni més ni menys que com unes dones i homes estrangers, en totes les nostres dimensions: en tots els nostres llocs i en els nostres millors moments.

He de partir-me en dos

De camí de casa a la plaça, veig un terrat on la roba s'aixuga al vent. Roba roja i blanca. I, mentrestant, una iaia li explica al seu nét què és el colomer de la finca del carrer d'enfront -el silenci trenca totes les intimitats. Al girar el cantó, topete amb un caixó on no tardarà en seure un home major i unes dones responen el meu "Bona nit" amb un "Dios, nena". A la plaça es sent música, una guitarra i una veu que em recorden alguna cosa. No esperava trobar-t'hi cantant i tu no m'esperaves a mi a mitjan concert perquè no em coneixes. Avise que tardaré a vindre a sopar un poquiu i, mentres em faig una cervesa al terrat d'aquell bar, et sent cantar i em repasse mentalment l'examen de demà. Crec que sóc l'única que conec les teues cançons i, de fet, crec que te'n adones però jo me'n he d'anar. M'he quedat gelà i m'esperen a sopar. Obriré lenta la porta i em pesarà el dia a les mans.

CD de Compartir Dóna Gustet (que dóna gustet, de veres)

Visita al Centre d'Especialitats del Grau (i 2/7)

La meua metgessa de capçalera em va fer un volant per al odontòleg del Centre d'Especialitats del Grau. No cal dir que des que demaní hora per a anar a l'Ambulatori i, desprès, per a anar al odontòleg, han passat unes quantes setmanes.

L'entrada al Centre d'Especialitats del Grau, un edifici que no sé quantes decenes d'anys deu tindre i quantes d'altres en fa de que no pinten les parets ni canvien el mobiliari, fa prou por. Havia de pujar a la segona planta i no exagere si dic que des que he entrat fins que he arribat dalt no he vist ni a una sola persona: totes les sales d'espera buides, tots els punts d'informació buits, totes les consultes amb les portes obertes o tancades buides. M'ha fet la sensació de que estava sola en el centre d'un edifici més que abandonat, en el centre del no res. He mirat de buscar algú que em diguera alguna cosa però res, ningú. A les 15h25 estava clavà davant de la consulta on, en teoria, m'havien d'atendre i, això sí, amb una puntualitat europea ha eixit el metge a cridar-me. Uf, n'hi ha vida ací!, he pensat.

El dentista, un home major i cansat, m'ha mirat ràpidament i, efectivament, ha confirmat que els meus queixals de l'enteniment estaven per a arrancar tots. M'ha informat de que per a enviar-me al quiròfan del Clínic, a maxilofacial, necessitava unes radiografies que tardarien un any en fer-me. Que una vegada les tinguera, tornara a ell (o siga, al metge de capçalera a demanar un volant i, més tard, al Grau) i m'enviaria a maxilofacial, d'on tardarien entre sis i nou mesos a telefonar-me per a operar-me. Me diu: "Pongamos que dentro de dos años acabarás con esta historia". Te quedes en cara de tonta, comences frase amb "Però..." que te talla amb un: "Es lo que hay, las cosas son así, señorita". Te recomana que te faces les radiografies pel teu compte ("En La Salud, por ejemplo" que és com dir-te "paga 200 euros a les monges i, a canvi, tindràs una radiografia") i tornes a ell per a operar-te. T'ho conta tot amb naturalitat, com qui està acostumat a recomanar-ho tots els dies, sense llàstima, sense ganes, amb una mirada de: "Anda, vete a tu casa y llama a tu dentista".

Al eixir fins al carrer, no he tornat a vore a ningú. I, abans de telefonar al pare, moltes preguntes m'han rodat pel cap: On van tots els diners que paguem a la Seguretat Social? Com és possible que m'haja d'esperar un any per a fer-me una radiografia i dos anys per a arrancar-me quatre queixals? Com és que si n'hi ha tanta demanda de serveis sanitaris a les 15h25 d'un dimecres laborable de juny tot un Centre d'Especialitats està totalment buit i sóc la única pacient? Com és que el metge que m'ha atés era un home que devia tindre uns 70 anys i que estava a soles? Com és no tenia ordinador i tots els historials són a base de fitxetes? Com s'atrevirien a operar-me en unes radiografies fetes un any abans? Com és que tot això és real? Com.... ? COM?

Aixina que, com la boca no pot esperar dos anys, aniré al meu dentista, pagaré unes radiografies i pagaré quatre arrancaes de quixals de l'enteniment. I, mentrestant, que continuen guanyant les eleccions, senyors.

[Ah, però notícia, el túnel d'entrada a València, desprès de no sé quants anys, ja està obert.]

[Objectiu 2: Economia de la UE. Objectiu 3: Matemàtica econòmico-empresarial]

Bicicleta

"... En España, la curva del empleo es como la de uso de las bicicletas: despierta en primavera, se esconde en septiembre y reaparece puntualmente con las fiestas de Navidad. Normal en un país que pedalea con el turismo.

En el dato de mayo, sin embargo, no sólo ha influido el calor del verano sino también las ayudas del plan E. ¿Qué pasará cuando este fondo se acabe? En el Gobierno estudian nuevas medidas para el otoño, entre ellas una prórroga de estas ayudas. Desde hace unas semanas, un equipo del Ministerio de Economía también trabaja para el desarrollo de un modelo económico sostenible, en las tripas de ese futuro que prometió Zapatero en el debate de la nación. El problema es que los molinos de viento y los ordenadores no necesitan de tanto mano de obra como el ladrillo y los chiringuitos. España quiere ser California, el Silicon Valley de la UE. Pero tal vez nos tengamos que conformar con ser la Florida de los jubilados de Europa".

Ignacio Escolar, Dimecres 3 de juny del 2009, a Público

Una columna, la d'ahir d'Escolar, en la seua línia però amb un toc de pessimisme prou elevat. Segurament, un bon diagnòstic i un escepticisme sobre les conseqüències de les mesures que s'estan prenent més que justificat: no crec que abaratant els preus dels cotxes durant uns quants mesos anem a solucionar una crisis el causant major de la qual no ha sigut justament la crisi del sistema de l'automoció (de totes maneres, són polítiques de demanda, més que adients en estos temps i tampoc vull llevar-li a la importància d'esta mesura, que ho és d'important, clar) ni que perquè cada estudiant vaja a tindre un ordinador portàtil a la seua disponibilitat vaja a millorar la qualitat de l'educació que els xiquets rebran. Si a l'Estat espanyol se li ha donat moltíssima importància al sector turístic durant molts anys és perquè és una font d'ingressos segura i sana però no fàcil: caldria repensar, en la meua opinió i com ja vaig dir una vegada, el model turístic que volem per a les nostres ciutats i àrees rurals. Ara bé, no estaria malament que centraren l'atenció és els sectors que han creat, de veritat, esta crisi. Que pareix que no s'enrecorden massa de tot allò de la bombolla immobiliària i la crisi de model de finançament.

No crec que Espanya aspire a ser ni el Sillicon Valley ni la Florida europea, però sí que crec que, en la marxa que portem, Espanya es quedarà a mitan camí: és a dir, als deserts del Texas i Arizona i en la Mexamèrica, una frontera un poc perillossa. De totes maneres, és fàcil que ens continuen a vendre la bicicleta. I, a poc a poc, anirem aprenent a pedalejar. O això espere.

Buscant el formatge (0/7)

"He knew sometimes some fear can be good. When you are afraid things are going to get worse if you don't do something, it can prompt you into action. But is not good when you are so afraid that it keeps you grom doing anything.

He looked to his right, to the part of the maze where he had never been, and felt the fear.

Then, he took a deep breath, turned right into the maze, and jogged slowly, into the unknown.

As he tried to find his way, Haw worried, at first, that he might have waited too long in Cheese Station C. He hadn't had any Cheese for so long that he was now weak. It took him longer and it was more painful than usual to get through the maze. He decided that if he ever got the chance again, he would adapt to change sooner. It would make things easier.

Then, Haw smiled a weak smile as he thought, "Better late than never"."

__

Who moved my cheese? An amazing way to deal with change in you work and in your life Dr.Spencer Johnson

[Objectiu 1: Anglès econòmic i de la empresa II]

Escoltar

"Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar.

Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única.

Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos negros y el otro en cuestión notaba de inmediato cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él.

Sabía escuchar de tal manera que la gent perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O los tímidos se sentían de súbito muy libres y valerosos. O los desgraciados y agobiados se volvían confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y que era insignificante y que él msmo no era más que uno entre millones, y que no importaba nada y que se podía sustituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a la pequeña Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre todos los hombres y que, por eso, era importante su manera, para el mundo.

¡Así sabía escuchar Momo!"

__

Momo, Michael Ende.

Aixina s'acaben els treballs:

__

______

"Quand on a terminé sa toilette du matin, il faut faire soigneusement la toilette de la planète"

___

Le Petit Prince,

Antoine de Saint-Exupéry

Neula (com la magdalena de Proust, que diu T.)

Pujàvem en ascensor a classe d'Estadística i M. s'ha tret de la motxilla una coca de carabassa que ha començat a devorar acte seguit. "Joder, què bo, M.", li he dit. Escandalitzats, tots han començat a xillar-li perquè resulta que s'estava menjant el paper. "No, no, no patiu, tranquils", ha dit per a defendre's. Però el personal ha continuat comentant-ho i riguent-se'n. Ningú entenia que poguera estar menjant-se el paper tan tranquil·lament. Quan ja érem davant l'aula, ha dit "Xè, però sí és la neula, en lo bona que està com no me l'he de menjar!". Cares que no creuen res i silenci i gestos d'aquells que deixen vore que continues en el teu món, que són els demés els qui estan locos. "M., jo t'entenc, a mi també m'agrada molt", he afegit.

Hem arribat a un punt en que ni tant sols la gent sap ja què és la neula. I la gastronomia és el símbol per excel·lència d'una Cultura. Ara, que també n'hi ha estudiants d'Econòmiques que no saben que existeix un Ministeri d'Indústria, la paraula "Organigrama" i, en canvi, són Matrícula d'Honor. Segurament el problema és molt més gros del que pareix. Cada dia estic més segura de que anem cap arrere, supose que és per això que el senyors Camps i FontdeMora no han estimat necessari que els valencians férem les proves reglamentàries que passen altres CCAA per tal de redactar l'informe PISA al País Valencià. Supose que és perquè ja és sabut que anem els primers. En tot i, per darrere, clar.

D'excursió al tren

Sort n'he tingut de que C. em convidara a un cafè al eixir d'Estadística... Al pujar al vagó del tren no he notat res: portava les ulleres de sol sense llentilles i la banda sonora de Mamma Mia - sí, de Mamma Mia - ben forta.

Impossible sentar-se, tots els seients del tren estaven ocupats per xiquets. Quins xillits, senyors! Una seixantena de veus de "pito" cantant de la forma més desorganitzada i eufòrica possible - òbviament, he fet "Stop" al ipod, no es sentia. Al costat de la porta del fons he trobat, però, un seient lliure d'ixos per a minusvàlids, tot rodejat de xiquets, clar. Tots ells anaven degudament equipats amb motxilla i gorra que les mestres havien d'haver recomanat als pares que els posaren als xiquets abans d'eixir de casa.

De seguida s'han posat a parlar entre ells, a l'orelleta, mirant-me. Han continuat cantant fins que el xiquet del meu costat m'ha preguntat com em deien: "Marina i a tu?", li he dit. I en cosa de segons Marina ja s'havia pixat en el sac de dormir! La mare que va, sense voler-ho m'havien embolicat en el seu joc! I, sí, m'ha tocat cantar. Els xiquets del meu costat ja no s'han tallat -normal, jo tampoc - i m'han intentat averiguar mitja vida: d'on venia, on anava, quina edat tenia, si tenia novio... i que com era que jo també me sabia les seues cançons! "Fill, jo també he tingut la teua edat", li he dit - com una iaia, en 19 anys! "Ah, clar, no ho havia pensat", m'ha respost ben "bonico". Portava un gorra de ¡Fama!¡A bailar! i no m'he pogut estar de preguntar-li pels seus ballarins preferits (les gorres dels xiquets del voltant eren de Quechua, d'una princesa, del València i de l'Alingui: analitza-ho, rai).

Problema (s'acosta el moment "caos"): "Poseu-vos crema solar a la cara", ha ordenat una mestra. I festival de crema en el vagó (i en el meu pantaló). El xiquet del meu costat ha montat un bon empastre: "M'ajudes?", diu i jo he pensat: els xiquets de Meliana m'haurien dit: "Úntame de crema, dame cosa buena" (i te replanteges entre somriures el que els estàs ensenyant als teus nanos de veritat).

Arribant ja cap a casa, m'he tret l'agenda per organitzar-me el dia i, com no podia ser d'una altra manera, el xiquet ha clavat el nas i m'ha preguntat que com era que havia escrit en roig "Botifarra" al mig del dimecres. "Aní a vore actuar a El Botifarra, un cantaor valencià". I, sorprenentment, m'ha dit que el coneixia, que sa tia també era cantaora, que li agradaven molt les albaes i que per al seu natalici sa tia sempre li'n cantava. Una canya de "nano".

"Ja baixes?", m'han recriminat uns quants: "Sí, vaig cap a casa." "Que no t'agrada el castell de Sagunt?", m'ha dit la xiqueta de la gorra de la princesa en cara seria. "Clar que sí, és molt xulo, ja voreu com vos agrada." Pobra, si sabera que se'l han carregat, que el varen tapar tot i que ja en queda ben poc del Castell Romà de veritat...

Ja feia temps que no anava jo d'excursió!

... Ah, al xiquet li deien Marc, no podia tindre un altre nom, no. "Pa minjar-se'l".

La Finestra de la Vida (per Carles Campoamor)

"L'AMANT QUE NO ET TE

No se quant de temps fa que ens coneixem o que intentem fer veure que no ens coneixem.Vaig fitxar-me en tu un dia que estaves al balcó de casa teva llegint un llibre mentre prenies un refresc, un dia que no feia gaire sol i feia un bo per estar al balcó sense fer res i contemplar la vida com passava per el carrer.Vaig trobar que eres molt maca i tenies un encant especial, semblava com si et conegués de tota la vida.Al cap de un parell de dies ens vam trobar al costat de casa meva i ens vam mirar sense dir-nos res.Els dies passaven i jo m’estava enamorant de tu sense saber ni el teu nom, sense ni tan sols haver parlat mai.Un dia passejant pel poble et vaig veure i et vaig saludar amb un hola molt tímid que no sé ni si el vas sentir, tu em vas mirar i amb un somriure, vas segur el teu camí.Últimament et veia més que mai al balcó de casa teva, contemplant la gent del carrer o llegint com acostumes a fer.Un dissabte que no tenia res a fer vaig veure que estaves a la parada del bus i jo sense pensar-ho vaig vestir-me ràpidament i vaig venir a la parada del bus i vaig pujar-hi.No sabia on anaves, però no m’importava gens, només tenia ganes de veure’t i si el viatge durava 30 minuts serien 30 minuts que et veuria.La sorpresa va ser que no i havia cap lloc buit en tot el bus i vaig haver de seure al teu costat.Et vaig saludar i tu amb vas tornar la salutació, no vaig atrevir-me a dir-te res més, només et vaig fer la típica pregunta de si plouria o no.Vas baixar un parell de parades mes enllà del nostre poble i jo vaig fer el mateix, vaig seguir-te sense que te n’adonessis ,El temps passava i jo et seguia pel poble, quan anaves a comprar o quant anaves al bar a fer un beure amb alguna amiga teva, volia protegir-te i que ningú et fes mal.Avui quan he baixat a buscar el correu he vist una carta sense segell i no m’hagués imaginat que fos teva. però al llegir-la ho he endevinat de seguida.La carta deia:Hola:No cal que et digui qui soc, segur que molt aviat ho endevinaràs.Al començament no sabia qui eres, eres un estrany per mi, una persona igual que molta altre gent que cada dia passa al nostre voltant, però al llarg del temps he vist que eres diferent.Quant em mires amb un somriure al balcó de casa teva mentre jo estic llegint un llibre que mai s’acaba.O quant em segueixes sense fer soroll cada vegada que vaig a fer la compra al supermercat i t’atures darrera meu i m’olores els cabells i et sembla com si no me n’adonés que hi ets, però realment m’excita molt saber que ets al meu costat i m’estàs mirant sense que jo et digui res.Moltes tardes que tu ets al balcó esperant que surti per mirar-me, jo soc a casa, estic a la meva habitació excitada, i fins i tot alguna vegada m’he masturbat pensant que hi ha una persona que poc a poc ha anat entrant a la meva vida i ni tan sols sé el seu nom.Però sé que és aquella persona que tants dies m’ha seguit a molts llocs, que tant m’ha mirat i quan jo em girava cap a ell, es feia el despistat.Espero que aquesta carta que t’he fet arribar ens canviï la vida i almenys ens parem l’un al costat de l’altre, ni que sigui a parlar del temps o alguna cosa més, o no, i que tot segueixi igual com fins ara que també es molt excitant, saber que tinc algú que ni conec el seu nom, que em segueix i protegeix que ningú em faci mal."

Carles Campoamor Garcia

http://www.historiescurtes.ppcc.cat/

Carles Campoamor - del qual no tinc cap referència més que una adreça electrònica - m'enviava un e-mail fa unes setmanes explicant-me que treia un recull de relats i que havia pensat fer-ne la promoció via Internet, via la blocosfera. Em demanà ajuda i jo no li vaig poder negar. Aixina que avui, com acordat, penge un dels relats que formen part de La Finestra de la Vida i que podeu consultar íntegrament al seu lloc web. Per a servir.

OBITUARIO (per Javier Ortiz, columnista)

Hoy, como resulta que es mi cumpleaños, que estoy de viaje y que me he ido sin el ordenador portátil –no me toca escribir para el periódico hasta el viernes y el aparatito pesa lo suyo– os he dejado de archivo una humorada. Se trata de mi obituario. O mi necrológica, o como queráis llamar a eso. La he escrito porque no quisiera que el día en que me muera cualquier gacetillero inútil arruinara mi muerte con una necrológica burocrática y de circunstancias. De modo que os encargo colectivamente de que, cuando fallezca, hagáis lo posible para que sea éste el obituario que salga publicado, deixava Javier Ortiz escrit fa mes d'un any al seu bloc.

"Falleció ayer de parada cardio-respiratoria el escritor y periodista Javier Ortiz. Es algo que él mismo, autor de estas líneas, sabía muy bien que sucedería, y que por eso pudo pronosticar, porque no hay nada más inevitable que morir de parada cardio-respiratoria. Si sigues respirando y el corazón te late, no te dan por muerto.
Así que en ésas estamos (bueno, él ya no).
Javier Ortiz fue el sexto hijo de una maestra de Irún, María Estévez Sáez, y de un gestor administrativo madrileño, José María Ortiz Crouselles. Sus abuelos fueron, respectivamente, un señor de Granada con aspecto de policía –lo que tal vez se justifique considerando el hecho de que era policía–, una señora muy agradable y culta con allure y apellido del Rosellón, un honrado y discreto carabinero orensano con habilidades de pendolista y una viuda de Haro casada en segundas nupcias con el recién mencionado, Javier Estévez Cartelle, del que se derivó el nombre de pila de nuestro recién difunto. Si algún interés tienen todos estos antecedentes, cosa que dista de estar clara, es el de demostrar que, en contra de lo que suele pretenderse, el cruce de razas no mejora el producto. (Obsérvese qué gran variedad de procedencias se puso en juego para acabar fabricando a un vasco calvo y bajito.)
La infancia de Javier Ortiz transcurrió en San Sebastián, ciudad que le venía muy a mano, porque nació allí. Se dedicó básicamente a mirar lo que había por sus cercanías, en particular el pecho de las señoras –ahora que ya está muerto podemos descubrir ese inocente secreto suyo–, y a estudiar cosas tan peregrinas como las ciudades costeras del Perú, de las que no logró olvidarse hasta su postrer respiro. Los jesuitas trataron de encauzarlo por el buen camino, pero él descubrió muy pronto que era comunista. Eso malogró del todo su carrera religiosa, ya de por sí poco prometedora, sobre todo desde que notó con desagrado el interés que algunos sacerdotes ponían en sus partes pudendas.
Su primer trabajo como escribidor, aparecido en una página del periódico del colegio, fue, curiosamente, una necrológica, con lo que cabría decir que su carrera como periodista ha resultado capicúa, singular circunstancia de la que muy pocos podrían presumir, aún en el improbable caso de que lo pretendieran.
A los 15 años, hastiado de las injusticias humanas –algunas de las cuales seguían teniendo como referencia obsesiva los pechos femeninos–, decidió hacerse marxista-leninista. Los años siguientes tuvo que emplearlos en averiguar qué era eso que acababa de hacerse, a lo que contribuyeron decisivamente algunos esforzados miembros de la Policía política franquista.
A partir de lo cual, se dedicó con gran entusiasmo a cultivar el noble género del panfleto. Sin parar. A diario. Año tras año. Fue cambiando de punto de residencia, no siempre por voluntad propia –ahí merecen especial mención sus estancias carcelarias y su exilio, primero en Burdeos, luego en París–, pero jamás varió su inquebrantable afán de agitador político, que él pretendía haber adquirido, por absurdo que parezca –y sea, de hecho–, en la lectura de Los documentos póstumos del Club Pickwick, de don Carlos Dickens, y de las Aventuras, inventos y mixtificaciones de Silvestre Padarox, de don Pío Baroja.
Burdeos, París, Barcelona, Madrid, Bilbao, Aigües, Santander... Recorrió incontables sitios y holló innúmeros parajes sin parar de escribir, erre que erre. Zutik!, Servir al Pueblo, Saida, Liberación –y Mar, y Mediterranean Magazine– y El Mundo, y una docena de libros, y varias radios, y algunas televisiones... Por escribir, incluso escribió para otros y otras, ejerciendo de negro en momentos de particular penuria. También lo hizo a veces por amistad.
Movido por la lectura del Selecciones de Reader’s Digest y otras publicaciones estadounidenses tan aficionadas a ese género de operaciones, un día decidió calcular cuántos kilómetros cubrirían sus escritos, en el caso de colocarlos todos en una sola larguísima línea de cuerpo 12. El resultado de la estimación fue concluyente: ocuparían la tira.
En materia de amores (de la que sería injusto decir que careciera de alguna experiencia), también fue capicúa. Decía que las mejores mujeres, las más cariñosas y las más nobles con las que compartió sus días (sin desdeñar dogmáticamente a ninguna otra), le resultaron la primera y la última. Aunque la favorita le apareciera por medio: su hija Ane.
Y todo para acabar con algo tan vulgar como la muerte. Por parada cardio-respiratoria, como queda dicho. En fin, otro puesto de trabajo disponible. Algo es algo."

Les columnes de Javier Ortiz a Público eren una de les poques raons per les quals, molts dies a la Universitat, m'acostava al quiosquer a comprar-li el diari. Vasc de naixement va morir ahir a Aigües deixant escrits molts articles en els que no es mossegà mai la llengua i que, estiguem més d'acord o menys, sempre aportaven lo seu als nostres debats d'actualitat.

http://www.javierortiz.net/jor/apuntes/

I Jornades de Contraiformaciò de l'AEC (a l'UV)

L'associació d'Estudiants de Comunicació de la Universitat de València -on es deixen moltes hores algun que altre amic o conegut- organitza aquesta setmana les primeres Jornades de Contrainformació que es desenvoluparan al llarg dels dies 27 a 29 d'abril de 2009 a l'Aula Magna Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la mateixa Universitat. Porten uns mesos fent faena per enllestir-ho tot i, al final, no els ha quedat malament la graella: crec que em deixaré caure per alguna xarrada. Per a que en gaudiu vosaltres també i per a ajudar-los en la comunicació, vos deixe l'agenda. I que tingueu sort!

Dilluns 27 d'abril

MATÍ

- 10:30 - 11:00 Obertura de les Jornades de Contrainformació

- 11:00 – 12:00 Conferència inaugural a càrrec d'Antonio Méndez Rubio

- 12:30 – 13:30 Conferència d'Alberto Sáiz: Mercaderia de la fotografia

Dimarts 28 d'abril

MATÍ

- 10:30 - 11:30 Conferència de Guillermo López: Poder centralitzat vs. poder públic: la difusió de informacions i opinions en les eleccions generals de 2004

- 12:00 - 13:00 Conferència de Mariola Cubells: ¿Periodismo sin periodistas?

VESPRADA

- 16:00 - 17:00 Conferència de Juli Esteve: Mitjans de proximitat alternatiu-convencionals i la seua inexistència-ineficàcia-insuficiència

- 17:00 - 18:30 Conferència de Toni Mollà: Quina televisió pública?

- 18:30 - 20:00 Conferència de Carles Soler: Cultura lliure: nous models de propietat intel·lectual

Dimecres 29 d'abriL

MATÍ

- 10:00 - 11:30 Conferència de Maria Josep Picó: Canvi climàtic

- 11:30 - 13:00 Conferència de Juan López de Uralde: Las mentiras de la industria nuclear

- 13:00 - 14:00 Conferència de Ferran Montesa: Mitjans de comunicació i poder

VESPRADA

- 16:00 - 17:30 Conferència de Josep Vicent Frechina: La música en valencià: a la recerca del públic

- 18:00 - 20:30 Presentació d'Isadora Guardia: El documental como herramienta para la visibilización de conflictos. A continuació, es projectarà el documental La mano invisible d'Isad- ora.

Més informació a: http://jornadescontrainfo.blogspot.com/