Me canvie de casa!

Esta casa s'havia fet major, velleta. I malgrat els temps que corren, he aconseguit comprar-ne una altra! Vos espere a http://capsesderetoladors.wordpress.com ! Benvinguts, passeu, passeu!

Com una adolescent perduda,

És l'ama del corral i del carrer,

A la Iaia Carme, desprès de 80 anys donant faena, com ella volia. I al iaio Mollà que, com tots sabem, ha sigut més que un marit i que anit resultà ser l'home més lúcid del món entre metges i jutges. Guarde, per sempre, un record ben bonic de l'anit d'ahir i de l'últim dinar: el dinar del dia de Nadal amb aquelles pilotes dolces que mai més tornarem a tastar.

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

"Cançó de Bressol", Vicent Andrés Estellés

I una iaia castanyera,

Reflexions diverses d'un matí d'hivern de cua a l'autopista

La setmana universitària comença, de nou, dimarts i de bon hora. Haver d'agafar el cotxe, els matins freds i tancats com hui, crea en mi un cert rebuig i, per tant, un debat que sempre té una conclusió clara o, si més no, que m'autoimpose: he de conduir. El mal de mans al agafar el volant del cotxe que ha passat la nit aparcat davant dels tarongerars d'un home que, conscient de que el nou propietari dels seus terrenys no va a edificar-hi res, ha tornat a cuidar el que fou el seu camp anys ençà, perd davant la ràpida escalfor que recorre el meu cos en pegar el primer glop del cafè en llet que, ràpidament, m'he preparat abans d'eixir de casa i ficat al termo que feia servir a Vancouver.

Sempre em desperte amb els darrers pensaments del dia anterior quan, desprès de llegir, apague el llum i m'estire, recta, fins que la meua panxa sempre nerviosa es tranquil·litza. Ahir de vesprada, vam estar als Premis Ciutat de València 2009, a l'Ajuntament de València que es troba en "una de les places més horribles que coneix l'experiència urbanística de la humanitat" en paraules de Joan Fuster però que a mi m'atrau especialment encara que tampoc sé per què. Val a dir que malgrat ser un acte més que protocol·lari i buit de discursos en sentiment i, per tant, creïbles als meus oïts, vaig disfrutar molt i, per un moment, sentada allà a l'Hemicicle on potser hui els regidors de l'Ajuntament s'han discutit sobre un qui sap què que ningun ciutadà valencià sabrà mai, vaig pensar moltíssim tot i intentant respondre a totes les preguntes que, una vegada més, assetjaven el meu cap i, encara que puga quedar malament dir-ho, vaig pensar que potser jo, potser alguns de vosaltres, encara podíem fer alguna cosa.

Dels discursos de Rita Barberà i Isabel Sansebastian esperava un espectacle molt més gros i polititzat, ja que coneixia algunes de les disparades que, al més pur estil faller – que com tots sabem, és el que millor li senta a l'alcaldessa que ja deu tindre el calendari de l'advent faller a la tauleta de nit – han disparat altres anys. I, fins i tot, van parlar de Borges, de “libertad” i de “Jaume I” (que no Jaime I) que sempre queda bé i no crea massa enemics, fet que agraïsc perquè ahir no anàvem pas a buscar-ne. L'entrega dels premis va passar ràpidament i és que els premiats no podien dir ni “Gràcies” fet que segons Isabel Sansebastian era “una suerte enorme” perquè aixina no s'havien de posar nerviosos i cansar-se preparant-se un discurs. Cadascú que ho veja com vullga però a mi em recorda a les rodes de premsa de Camps on els periodistes no poden fer preguntes, és a dir, no poden exercir la seua faena.

Filla de periodistes i sensible en este qüestions, no em vaig poder estar de repassar quins mitjans hi eren i pensar per què no hi eren alguns que, potser i al meu parer, hi haurien d'haver estat més que res perquè són uns premis públics, de la Ciutat de València i, encara que no poguem evitar pensar-ho, no són del Partit Popular i, normalment, els seus premiats tampoc. I, de la mateixa manera, també em vaig preguntar per què no n'hi havia cap regidor del Partit Socialista o cap membre del Bloc, Iniciativa o Esquerra Unida. Com tampoc vaig entendre que tota la cerimònia fóra en castellà o que es donaren sis premis quan solament hi havia premiades tres categories diferents – Narrativa, Poesia i Assaig – ja que les obres escrites en valencià i castellà, totes dos llengües oficials a València, havien de competir per premis diferents i amb jurats diferents. Mentres no solucionem tot això, m'és difícil pensar que som allò que anomenem "país modern" i, inclús, "país".

D'una banda, pense com de bé s'ho ha arreglat el Partit Popular per viure sense problemes, al seu gust i controlar-ho tot però, inevitablement, tot això d'ahir em fa pensar que potser tampoc som un país normal perquè no ho volem de veres, perquè nosaltres mateixos també ens posem moltes barreres, perquè nosaltres mateixos oblidem que n'hi ha moltes coses que són nostres. I de les quals, per tant, hem de saber gaudir i traure'n el màxim de profit possible. Si això ho oblidem, si oblidem que nosaltres som part d'esta societat valenciana, aleshores tampoc podem esperar-ne res d'ella i és, en ixe mateix instant, quan perdem de veritat. Tant la derrota com l'èxit estan en les mateixes mans i si perdem és perquè ho volem: tampoc fa falta guanyar per a no perdre.

El trànsit, havent passat l'Ermita dels Peixets, és fluid i en fer la rodona d'entrada a València des de l'A7, mirant nord enllà, em topete amb la Serra d'Espadà i la Serra Calderona cobertes de blanc i pense que tant de bo hagués nevat diumenge, que ens hauríem pogut tirar unes quantes boles de neu però que, aleshores, no hauríem rigut tant quan vam vore allò de “Circuleu amb cadenes” a l'altura de Sagunt. Vaig pensant que m'agradaria que tots els dies foren com diumenge o com ahir dilluns amb certa tristesa que, de nou, entra en conflicte amb el somriure que se'm dibuixa quan, de camí a classe, vaig xafant fulles atenta al soroll i pensant que encara tinc hores per davant per fer que, avui dimarts, també siga un dia especial. Perquè, com amb tot, sempre podrem guanyar si així ho volem.

"Una cosa és que siguem uns pijos però..."