"L'AMANT QUE NO ET TE
No se quant de temps fa que ens coneixem o que intentem fer veure que no ens coneixem.Vaig fitxar-me en tu un dia que estaves al balcó de casa teva llegint un llibre mentre prenies un refresc, un dia que no feia gaire sol i feia un bo per estar al balcó sense fer res i contemplar la vida com passava per el carrer.Vaig trobar que eres molt maca i tenies un encant especial, semblava com si et conegués de tota la vida.Al cap de un parell de dies ens vam trobar al costat de casa meva i ens vam mirar sense dir-nos res.Els dies passaven i jo m’estava enamorant de tu sense saber ni el teu nom, sense ni tan sols haver parlat mai.Un dia passejant pel poble et vaig veure i et vaig saludar amb un hola molt tímid que no sé ni si el vas sentir, tu em vas mirar i amb un somriure, vas segur el teu camí.Últimament et veia més que mai al balcó de casa teva, contemplant la gent del carrer o llegint com acostumes a fer.Un dissabte que no tenia res a fer vaig veure que estaves a la parada del bus i jo sense pensar-ho vaig vestir-me ràpidament i vaig venir a la parada del bus i vaig pujar-hi.No sabia on anaves, però no m’importava gens, només tenia ganes de veure’t i si el viatge durava 30 minuts serien 30 minuts que et veuria.La sorpresa va ser que no i havia cap lloc buit en tot el bus i vaig haver de seure al teu costat.Et vaig saludar i tu amb vas tornar la salutació, no vaig atrevir-me a dir-te res més, només et vaig fer la típica pregunta de si plouria o no.Vas baixar un parell de parades mes enllà del nostre poble i jo vaig fer el mateix, vaig seguir-te sense que te n’adonessis ,El temps passava i jo et seguia pel poble, quan anaves a comprar o quant anaves al bar a fer un beure amb alguna amiga teva, volia protegir-te i que ningú et fes mal.Avui quan he baixat a buscar el correu he vist una carta sense segell i no m’hagués imaginat que fos teva. però al llegir-la ho he endevinat de seguida.La carta deia:Hola:No cal que et digui qui soc, segur que molt aviat ho endevinaràs.Al començament no sabia qui eres, eres un estrany per mi, una persona igual que molta altre gent que cada dia passa al nostre voltant, però al llarg del temps he vist que eres diferent.Quant em mires amb un somriure al balcó de casa teva mentre jo estic llegint un llibre que mai s’acaba.O quant em segueixes sense fer soroll cada vegada que vaig a fer la compra al supermercat i t’atures darrera meu i m’olores els cabells i et sembla com si no me n’adonés que hi ets, però realment m’excita molt saber que ets al meu costat i m’estàs mirant sense que jo et digui res.Moltes tardes que tu ets al balcó esperant que surti per mirar-me, jo soc a casa, estic a la meva habitació excitada, i fins i tot alguna vegada m’he masturbat pensant que hi ha una persona que poc a poc ha anat entrant a la meva vida i ni tan sols sé el seu nom.Però sé que és aquella persona que tants dies m’ha seguit a molts llocs, que tant m’ha mirat i quan jo em girava cap a ell, es feia el despistat.Espero que aquesta carta que t’he fet arribar ens canviï la vida i almenys ens parem l’un al costat de l’altre, ni que sigui a parlar del temps o alguna cosa més, o no, i que tot segueixi igual com fins ara que també es molt excitant, saber que tinc algú que ni conec el seu nom, que em segueix i protegeix que ningú em faci mal."
Carles Campoamor Garcia
Carles Campoamor - del qual no tinc cap referència més que una adreça electrònica - m'enviava un e-mail fa unes setmanes explicant-me que treia un recull de relats i que havia pensat fer-ne la promoció via Internet, via la blocosfera. Em demanà ajuda i jo no li vaig poder negar. Aixina que avui, com acordat, penge un dels relats que formen part de La Finestra de la Vida i que podeu consultar íntegrament al seu lloc web. Per a servir.
Escrits
