“I amb vessaments de sang entrego periòdicament la vida”,
cantarà demà Conxita al Lluís Vives de Blasco Ibàñez, el millor cantó de la millor vorera de València (i jo que m'ho perdré).
__
La regla, la menstruació, el període. Tots els mesos, mentida, de tant en tant, quan vol. La seua arribada se nota, abans que notar-la s'hauria de saber, també, però la meua és molt anàrquica. M'he unflat com un globus, com un puto globus que un poc més i m'embarace en la meua més profunda infertilitat de principis de mes. Els dies han passat i ni xixa ni llimonà, que diria ma mare: per un moment pareixia que m'anara a quedar en ixa panxeta – panxeta boniqueta – per a la resta de la meua Vida – Sinó, que diria Estellés. Alguna vegada me preocupe, altres no, per a què patir i, si més no, això no ve ara a compte. Els deia que m'he unflat molt, moltíssim, com un puto globus – crec que això ja ho he escrit abans, que ja he sigut tan grossera i promet no tornar-ho a repetir – però percep senyals, llunyanes, de que la cosa podria canviar de direcció – o sentit, mai he entès massa bé la diferència entre estos conceptes físics tant sulites -Marc, t'estimem!- i estrafolaris, millor dit, sempre l'oblide. I, paral·lelament, mentres me feia premamà, m'excitava sobremanera, en el sentit energètic de la paraula, el sexual sort tinc de que se me desperte de tant en tant - ai, què negativa t'estàs posant ara, Marina! Ma mare – ella, una altra vegada –, l'estressà de ma mare, m'ha obligat a anar-me'n a passejar: “Fes el favor, Marina, que estàs loquíssima”. I la panxeta i jo, com qui arrastra un pes feixuc i trist a l'esquena des de fa dies, passejant, a soles, primer de somriures i pas ràpid, desprès en silenci i espaiet, pels carrers de la vella ciutat de València en busca – o això creia - d'un pijama, corregisc: d'un xandall, d'un portàtil que no em compraré i, ara sí i per a ser-vos sincera, en busca de l'erupció que m'allibere -d'es meu ego, Lego!- , d'una vegada, de tanta suor i de tant d'enyor.
___
"Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impasibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tant contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
i els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge pel parc.
Potser no ens direm res –què ens hauríem de dir?-
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vas rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi",
Vida, Sinó (Vicent Andrés Estellés)
Escrits
